La solució Junqueras

Dos mesos després d’haver dipositat “el vot de la nostra vida”, enlloc d’estar desconnectant d’Espanya i construint la República catalana, el destí de la nació està en mans d’una assemblea anònima convocada pel partit més minoritari del Parlament el pròxim dissabte 29-N. No entro a valorar si això és democràtic sinó senzillament si és seriós.
Amb tot cal reconèixer que la CUP té mèrit. En mes i escaig ha aconseguit el que ni Rajoy, el Borbó, el TC, la UDEF, el CNI, la patronal, la ultradreta ni la caverna mediàtica espanyola van aconseguir en tres anys: posar Artur Mas contra les cordes. La maniobra d’erosió, desprestigi i humiliació que han aplicat a Mas és de manual. Manual marxista-leninista, naturalment. De fet podem trobar similituds amb el sainet present i les tàctiques de setge i desgast polític que el 1917 Lenin i els seus bolxevics van utilitzar contra Kérenski i el govern provisional sorgit de la revolució de febrer.
Les reiterades negatives dels cupaires a facilitar la investidura de Mas han debilitat greument la imatge del president, tant internament dins el sobiranisme com a nivell internacional. Malgrat que en el futur sigui investit, cosa ara mateix gens clara, el seu lideratge estarà en entredit. El mal ja està fet. Portem anys mobilitzant-nos per a que “el món ens mirés” i quan ho fa, al moment decisiu, no sabem estar a l’alçada. Com bé ha dit l’historiador Agustí Alcoberro: “El país i la seva classe dirigent tenen tics adolescents molt forts.”
Dit això, pressionar un partit amb l’excusa de la responsabilitat patriòtica per a que incompleixi una promesa electoral manifesta no és gaire edificant. Més encara quan ha estat el mateix Mas qui s’ha posat la soga al coll. I tanmateix Oriol Junqueras ja l’havia avisat que la llista unitària no era la millor opció. La realitat pot ser dura d’assumir però no ens fem trampes al solitari: JxSí no passarà a la història com un succés perquè a pesar d’haver obtingut un meritori resultat en vots i escons, no ha aconseguit la majoria absoluta que necessitava per mantenir el seu propi full de ruta. I esdevindrà un fracàs total si finalment s’ha de tornar a votar al març.
Quan el 25-N de 2014 Mas va proposar la llista conjunta per anar a unes eleccions plebiscitàries, Junqueras va advertir que la millor fórmula per optimitzar resultats era que CiU (encara no havia desertat UDC), ERC i la CUP es presentessin separades però amb consignes i punts programàtics comuns, i fins i tot realitzant algun acte electoral units. La data decisiva havia de ser el diumenge 22 de març. De seguida Mas i el seu entorn s’hi van oposar frontalment, provocant desconcert i desconfiança entre les files sobiranistes, i la consegüent paràlisi del procés. Llavors es va entrar en el desànim i la decepció col·lectiva, els mesos dits de la “baixada del suflé”, un estadi crític per a la moral independentista que es va anar superant a partir de la monumental xiulada del Camp Nou i el posterior acord per celebrar el 27-S.
Si l’alternativa Junqueras s’hagués imposat, amb la mobilització, la inèrcia i la il·lusió generada per la consulta del 9-N, gairebé segur que les tres candidatures sobiranistes s’haurien enfilat vers els 80 escons, obtenint més del 50% de vots. Sens dubte els resultats del plebiscit haguessin sigut incontestables, i els diputats de CDC i ERC sumarien sols majoria absoluta al Parlament. La CUP reforçaria però no condicionaria. Tot plegat en una situació on la franquícia catalana de Podemos no s’havia organitzat, i on l’estat no havia enllestit l’estructura legislativa per enfrontar-se a l’estratègia de la Generalitat: les lleis de Seguretat Nacional i Seguretat Ciutadana, i la reforma exprés de la llei del Tribunal Constitucional.
Mas, per no fer cas a Junqueras, ha compromès involuntàriament l’èxit del procés. S’ha perdut un temps que ara podria ser vital, i el retard en convocar les urnes ha contaminat la política catalana amb la dinàmica electoral espanyola, amb totes les conseqüències que això comportarà. Alguns sobiranistes han volgut creure que Mas posseïa l’aura de la infal·libilitat però els fets corroboren que no és així. Però no tinguem cap dubte sobre el nacionalisme de Mas. Ha estat, és i serà un gran actiu però, com hem exposat, li manca visió estratègica en els moments clau. Una visió que sí ha demostrat tenir Junqueras.
No seria lògic doncs que, en cas que el 29-N la CUP mantingués el bloqueig, Mas fes un pas al costat i un altre líder de JxSí pogués ser investit amb el suport de la CUP abans que el procés acabi descarrilant? I quin millor candidat que Oriol Junqueras per superar l’atzucac provocat per l’immobilisme d’uns i la intransigència dels altres? En tot el procés negociador s’ha revelat conciliador, lleial, seré, respectuós, capaç, i el que ha mostrat més patriotisme que partidisme.
Junqueras possiblement sigui ara mateix la solució, el revulsiu que necessita el procés, que s’ha anat afeblint per moments en aquesta insensata deriva vodevilesca, per a rellançar-se i seguir avançant abans no sigui massa tard.