Després de Mas, el diluvi

Els politòlegs que solem encertar-la ens agafa sovint la “síndrome de Cassandra”. Com la profetessa troiana, observem, avisem, assenyalem, tornem a alertar, i al final ningú ens fa cas. A l’estiu, abans de la campanya de les catalanes, ja es va dir que JxSí era una operació d’alt risc, que només podria reeixir si es treia la majoria absoluta. Que anant en llistes separades el sobiranisme sumaria més diputats. Que la CUP difícilment acceptaria fer president a Mas.
Però malgrat les senyals evidents no hi va haver cap esperit de cautela ni esmena. ANC, Òmnium i d’altres entitats van fer una campanya fal·laç demanant el vot per JxSí i la CUP com si fos votar el mateix quan es votava just el contrari. Les autocrítiques de Carme Forcadell i Jordi Sànchez són benvingudes però malauradament tardanes. S’ha escoltat massa una colla de gurus indepes que amb més voluntarisme que coneixement de causa han enredat i confós amb el seu optimisme naïf i desaforat. Pere Cardús, per exemple, quan ja s’intuïa que la cosa aniria pel pedregar encara titulava “Hi haurà acord”.
Tots hem vist aquests darrers dies que la CUP és una organització de caire prepolític, d’un sectarisme extrem, i que difícilment pot aportar res de bo ni al procés ni al país. Però també alguns han volgut veure a Artur Mas com un president tocat per la infal·libilitat papal o regit per algun tipus de Führerprinzip providencial. I la veritat és –als fets estrictes em remeto- que la seva visió estratègica deixa molt que desitjar. Si hagués escoltat a Oriol Junqueras i s’haguessin celebrat les eleccions el març de 2015 amb llistes separades però amb full de ruta i punts programàtics comuns, ara segurament estaríem encarant la recta final de la construcció de la nostra República. Però no. Es va fer el que president volia, i aquí tenim el patètic resultat.
Ja vaig advertir amb un article en aquest mateix diari que el procés acabaria devorant Mas, principalment pels seus propis errors i mancances de percepció, i així ha estat. Sap greu que hagi anat per aquí atès que és un home de gran formació i valor polític i ha estat, és i continuarà sent, un dels principals líders del procés. El “rei Artur” potser es va pensar que era com Lluís XIV (el procés sóc jo), ha actuat com Lluís XV (després de mi, les eleccions), i a aquest pas potser acabarà com Lluís XVI.
Però malgrat tot la Història ens ensenya que en moments en que tot sembla perdut, hi pot haver un revulsiu, un instant brillant que ho capgiri tot. Una decisió decisiva que només pot venir guiada per la generositat, el coratge i l’esperit de sacrifici que es pressuposa a un pròcer de la pàtria. El mateix esperit que va dur al president Pau Claris a cridar “Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya”, en el seu cèlebre discurs de l’11 de setembre de 1640.
Estem en temps de descompte, és cert. Som a punt de desfer les il·lusions de centenars de milers de catalans que el 27-S van emetre el vot de la seva vida, i que ara llençarem a la paperera si a anem a unes eleccions incertes al març. És difícil però hi ha encara una darrera solució. Joan Tardà, diputat d’ERC a Madrid, l’ha assenyalada diàfanament en la seva piulada: “Moment de grans decisions i patriotisme. Si Mas fa el pas al costat i cedeix Presidència a 1 membre del seu partit, fem Govern i procés endavant”.
Ara tot depèn de Mas. Optarà pel patriotisme de salvar el procés o pel diluvi de març? El que faci o no faci ara determinarà per sempre més el fust de la seva talla política i humana.