La negativa a un referèndum d’autodeterminació de totes les institucions espanyoles, amb la col·laboració del PSC, C’s i PP catalans, no ens ha deixat altre camí que la ruptura amb la legalitat del règim del 78. El nostre Parlament ha seguit l'exemple del de Noruega el 1905, el de Letònia, Estònia i Lituània el 1990, el d’Eslovènia i Croàcia el 2004. El 80% dels ciutadans de Catalunya volíem un debat al Parlament i després un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia: sense amenaces d’inhabilitació, confiscació i presó, sense insults ni desqualificacions, sense clavegueres de l’Estat. Volíem una campanya electoral de joc net.
La inaudita hostilitat del règim monàrquic és el resultat de l’accés al poder l’any 1996 del partit fundat pel ministre del general Franco, Manuel Fraga Iribarne. Els hereus del franquisme van privatitzar les grans empreses públiques i hi van posar al capdavant els seus coreligionaris. Van controlar també els mitjans de comunicació públics i privats i van desplegar la seva xarxa clientelar per totes les institucions i autonomies. Van intentar ressuscitar el nacionalcatolicisme, però la societat espanyola estava massa avançada per retornar al catolicisme ranci. Aleshores el Partit Popular va focalitzar-se en la primera vessant del nacionalcatolicisme: l'exaltació de la unitat d'Espanya. Va néixer el nacional-constitucionalisme. Des de 1996 el règim del 78 ha estat vampiritzat pels hereus del franquisme.
La gestió d’aquesta oligarquia ha estat desastrosa. Ha estat incapaç d'adaptar productivament i tecnològicament l’economia a la nova divisió mundial del treball creada per la globalització i l'entrada a l'euro. És incapaç d’oferir cap projecte de futur com ho demostra considerar superada la Gran Recessió quan encara hi ha 4 milions d'aturats. Aquest miratge només es possible que l’atur va afectar 6.300.000 de persones l’any 2013. La situació és tan greu que tant el 2015 com el 2016 hi hagut més defuncions que naixements a Espanya, fet que no s'havia produït des de la Guerra Civil. Els joves, amb els treballs precaris i els alts preus de l'habitatge, no poden formar noves famílies i no tenen cap esperança amb el règim vigent.
El cas Gurtel, els sobres plens d'euros i els 39 milions de Luis Bárcenas, les corrupcions a totes les comunitats autònomes, a la federació de futbol, a la SGAE, etc., etc., mostren el caràcter estructural de la corrupció. Aquests casos representen la seva caça menor, portada a terme per personatges subalterns del règim. La caça major és legal i se la reparteixen els grans magnats de l’IBEX: els 1.300 milions pagats a Florentino Pérez, els milers de milions de crèdits fiscals a les grans empreses per suposades pèrdues, o l'administració dels 50.000 milions de pisos i locals de la SAREB, el banc dolent, amb vendes dubtoses a grans fons immobiliaris especuladors.
La crisi política amb el final del bipartidisme del PP i PSOE és un altra front de la desastre del règim del 78. La irrupció de Podemos i Ciudadanos va obligar a repetir les eleccions espanyoles l'any 2016. El corrupte Mariano Rajoy ha aconseguit presidir el Govern espanyol amb vuit milions de vots, quan 16 milions de ciutadans havien votat partits que s'havien compromès a no votar-lo en cap circumstància. S'ha aferrat a la Moncloa perquè podria anar a la presó si perdia la protecció judicial i mediàtica que el poder proporciona. Per mantenir-se al govern ha aguditzat el conflicte amb Catalunya, que ell mateix va engegar en la discussió de l'Estatut de 2006.
Apel·la a la «unidad de la nación española», amb un termes que recorden els discursos de Hitler sobre la nació alemanya per legitimar l'«anschluss» (l’annexió) d’Àustria. Aquesta retòrica és als antípodes de la democràcia basada en el consentiment i el pacte social. Només cal recordar la campanya de David Cameron per seduir els escocesos a romandre dins de la «família de nacions» del Regne Unit. La «unidad de España» garanteix a Rajoy el suport incondicional d'Albert Rivera i Pedro Sánchez.
El preu és un bloqueig polític total, un govern incapaç de tirar endavant cap llei; només aprova els pressupostos gràcies a fer grans concessions a bascos i canaris. Aquest búnquer polític anuncia el col·lapse del règim de 1978. N'hem viscut el primer pas amb l’aprovació de les llei del Referèndum i de la Transitorietat. La seva virulenta reacció repeteix la incapacitat del IV República francesa per afrontar la independència d'Algèria. França sostenia que Algèria era la França d’Ultramar. Per mantenir aquesta ficció va practicar les pitjors tècniques de tortures militars, com va descriure gràficament la pel·lícula «La batalla d’Alger». De 1952 a 1960, en un règim democràtic, la premsa francesa va ocultar aquestes pràctiques a l’opinió pública. La situació va esdevenir insostenible i el General De Gaulle va fer un Cop d’Estat, va proclamar la V República i va reconéixer la independència d’Algèria.
L’estratègia repressiva de l’Estat espanyol se li girarà en contra. Convertir el Tribunal Constitucional en un jutjat de guàrdia, la suspensió de lleis, les querelles contra el President de la Generalitat, presidenta del Parlament i desenes d'altres diputats i alts càrrecs, acompanyades en advertiments a milers d'alcaldes no impediran que milions de catalans vagin a votar l'1 d'octubre. La Guàrdia civil busca desesperadament paperetes i urnes arreu de Catalunya. A Valls la gent ja ha començat a reaccionar. L'Onze de Setembre viurem la manifestació més gran de la història. No podran impedir el referèndum.
Ens preocupem molt el 2 d’octubre a Catalunya i no mirem a Madrid. Aquell dia Mariano Rajoy veurà perillar el seu càrrec. Milions de catalans votarem i no haurà volgut ni ha sabut buscar una solució democràtica al conflicte; també haurà fracassat amb la seva estratègia repressiva. Al final un règim corrupte i bloquejat es trobarà en un dilema terrible: o bé negociar el trànsit més civilitzat a la República Catalana, o bé el retorn dels presos polítics a Espanya amb l’empresonament dels representants democràtics del poble català i la suspensió de l'autonomia. Tant la primera opció com la segona seran la tomba del règim de 1978. La primera de manera immediata, la segona només allargarà el nostre patiment i la seva agonia.
[soliloquy id=”226407″]
