El discurs de Felipe VI del dia 3 d’octubre representa una declaració de guerra contra les institucions catalanes i els representants democràtics del poble català, com les que van fer els seus antecessors Felipe IV amb la Guerra dels Segadors i Felipe V amb la Guerra de 1714.
Davant la victòria independentista del 27 de setembre de 2015 el Regne d’Espanya tenia una alternativa:
a) la via democràtica respondre del Govern britànic que va pactar un referèndum sobre la independència d’Escòcia després de la victòria pel 44% dels vots del Scotish National Party l’any 2011.
b) la via repressiva del president de Iugoslàvia, Slobodan Milosevich, davant el triomf dels independentistes eslovens a les primeres eleccions lliures a Eslovènia, el 1990, que va desencadenar la Guerra dels Balcans.
El règim del 78 va triar l’opció autoritària de Milosevich, feta amb mitjans jurídics i policials en comptes de militars. Aquest camí va començar l’any 2014 quan PP i PSOE van refusar la proposició de llei del Parlament de Catalunya d’un referèndum pactat. Aquesta negativa va posar el poble català en una disjuntiva: o resignar-se a la castració de l’autonomia efectuada amb la sentència del T.C. contra l’Estatut; o emprendre el costerut camí de la desobediència civil. Va triar aquesta darrera estratègia i des de 2010 ha combinat la mobilització al carrer amb la legitimació democràtica a les institucions. Fruit d’aquesta sinergia el 6 i 7 de setembre el Parlament de Catalunya va infantar una nova legalitat catalana amb les lleis del Referèndum d’Autodeterminació i la Llei de Transitorietat Jurídica i fundacional de la República.
L’opció per la via repressiva ha portat l’Estat espanyol, de manera inevitable, a introduir la violència en un procés que el poble català ha portat de manera pacífica durant set anys. La violència d’Estat va irrompre el 20 de setembre amb les 14 detencions de responsables de la Generalitat. La suma d’un poble determinat a votar i uns representants democràtics disposats a acomplir el mandat democràtic de les eleccions va superar totes les barreres posades pel Regne d’Espanya. Aquest, el dia 1 d’octubre va constatar atònit com s’obrien els col·legis electorals, amb urnes i paperetes i la ràbia d’aquesta impotència els va despullar de la seva màscara liberal, mostrant la seva cara més fosca a tot el món.
La irrupció de la brutalitat d’Estat ha indignat capes més àmplies de la població: les detencions del dia 20 van despertar el moviment d’estudiants que fins aleshores no s’havien sentit protagonistes del procés independentista. Les càrregues policials contra les tranquil·les cues de votants del primer diumenge d’octubre van portar molts ciutadans indignats als col·legis electorals. Ho vaig comprovar personalment com a vocal d’una taula al CAP Sant Ildefons de Cornellà.
L’aturada general de país del 3 d’octubre va produir la confluència del moviment obrer amb el moviment sobiranista, fet d’una importància social i històrica de primera magnitud. A les grans manifestacions de masses s’hi van veure banderes republicanes espanyoles, enarborades per demòcrates que lluiten per una República Catalana integrada en la III República espanyola, però que són contràries a la repressió de la monarquia postfranquista. Aquestes persones, que votarien «no» en circumstàncies normals tenen enormes dificultats per fer sentir la seva veu perquè la repressió de l’Estat espanyol fa que siguin assimilades al bàndol que prohibeix votar i persegueix als que intenten fer-ho. El moviment per la República Catalana no pot marginar aquest gran segment de la població; al contrari l’ha de sumar i tenir-lo en compte en la seva estratègia, perquè és fonamental per mantenir-nos com «un sol poble» en les setmanes o mesos de tensió que ens esperen.
L’u d’octubre el «si» a la república Catalana ha guanyat moralment el plebiscit. La persecució judicial i policial espanyola ha impedit que se celebrés amb normalitat. Les llargues cues per culpa de la guerra cibernètica de la Guàrdia Civil i la brutalitat de les forces de seguretat, el tancament de col·legis i el segrest d’urnes ha impedit que la participació superés els 2.250.000 vots, el 42%. En una situació normal representa una participació baixa, amb poques garanties formals com han assenyalat els observadors internacionals. En les condicions hostilitat extrema del Regne d’Espanya suposa una gesta extraordinària. Ara d’acord amb l’article 4.4. de la Llei del Referèndum cal «efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent».
El conseller Santi Vila proposa ajornar uns mesos la declaració d’independència per donar una oportunitat a un hipotètic diàleg i evitar la intervenció de la Generalitat i la detenció dels més alts representants del Govern i del Parlament. Seria un gravíssim error. Ensopegaríem altra vegada en la mateixa pedra que va impedir convocar eleccions plebiscitàries immediatament després de la consulta del 9-N de 2014 i va ajornar la decisió fins la formació de Junts pel Sí el juliol de 2015. El Regne d’Espanya està determinat a doblegar el poble català i el discurs del rei del dia 3 demostra que la decisió ja està presa i només espera el moment més oportú per aplicar la repressió més ferotge sobre les institucions catalanes i els nostres representants democràtics. Incomplir la nova legalitat catalana que invoca els més alts principis de la Carta de les Nacions Unides i dels Pactes Internacionals sobre Drets Humans i que el Parlament va votar fa només trenta dies representaria el descrèdit més gran per al nostre poble i els nostres dirigents.
No reforçaria la nostra posició negociadora sinó que l’afebliria, per dues raons. La més important és la pèrdua de la força moral que hem guanyat a pols milions de catalans amb els nostres set anys de resistència a la castració química que va representar la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La segona raó és l’actitud espanyola davant de la feblesa, la frase que han fet seva de «Roma no paga traidores». De manera inevitable percebrien l’ajornament com a feblesa, com a vertigen davant de la pèrdua d’una autonomia que en realitat ja està intervinguda.
És imperatiu procedir a la declaració formal de la independència; el Regne d’Espanya i les grans potències mundials ens ha de percebre determinats a culminar el procés que l’any 2010 va començar unilateralment l’Estat espanyol trencant el pacte constitucional de 1978 amb la sentència del Tribunal Constitucional. La declaració d’independència deixarà clar a l’Estat espanyol i a la comunitat internacional que Catalunya no es regeix per la Constitució espanyola, sinó per la pròpia legalitat
També és imperatiu concretar amb gran precisió els «efectes» d’aquesta declaració per tal de mantenir la transversalitat del moviment i les noves incorporacions. Aquestes especificacions han de tenir presents, per un costat, les dificultats operatives de posar en pràctica la desconnexió prevista a la Llei de Transitorietat en una Generalitat intervinguda financerament. I per l’altra el dret de les persones que subratllen les condicions anormals en que s’ha celebrat el referèndum d’autodeterminació, en especial els defensors d’una República Catalana que formi part de la III República espanyola. S’ha de deixar oberta la porta a la mediació per la celebració d’un nou referèndum pactat i amb supervisió internacional que garanteixi un comportament democràtic de les televisions espanyoles que tenen un alt percentatge d’audiència a casa nostra. Encertar en l’equilibri entre la declaració d’independència i els seus efectes és crític per mantenir el camí ascendent del moviment emprès fa set anys.
Al conseller Santi Vila li fa por l’espiral de mobilitzacions i conflictes al carrer. La por és comprensible i inevitable en un moviment de desobediència civil com el que ha emprès la majoria del poble català seguint l’exemple de Gandhi en la seva lluita per la independència de l’Índia. Hem de contraposar-hi el coratge. L’espiral és inevitable perquè com ja he assenyalat a partir del discurs de Felip VI la decisió ja està presa.
Hem de ser conscients que el Regne d’Espanya no ha reaccionat com la Unió Soviètica davant la proclamació de la independència de les repúbliques bàltiques. La relativa facilitat amb que es van emancipar de Moscú Estònia, Letònia i Lituània no significa que el procés sigui fàcil. Perquè aquests països tenien totes les estructures d’un Estat, amb els poders legislatiu, judicial i executiu, amb fiscalitat pròpia, etc. El control de Moscú s’exercia mitjançant el Partit Comunista de l’URSS que nomenava els seus dirigents. La celebració d’eleccions lliures va eliminar aquell domini i el Secretari General del PCUS, Gorbatchev només tenia el recurs d’una intervenció militar. Gràcies a les estructures d’Estat aquestes repúbliques va portar a terme una «desconnexió» unilateral i van poder esperar durant mesos el reconeixement diplomàtic internacional.
Espanya ha actuat en el conflicte català amb el patró intel·lectual-emocional de Milosevich davant la Declaració d’independència de Kosovo de l’any 1990. Perquè és un Estat de tradició autoritària legitimada pel dogma de la «Unidad de España» de la mateixa manera que la Iugoslàvia de Milosevich es recolzava en el dogma de la «Gran Sèrbia». L’aplicació pràctica d’aquesta ideologia no té la dimensió bèl·lica de Iugoslàvia per formar part de la Unió Europea. Però el quadre mental de Felipe VI davant Catalunya i Milosevich davant Kosovo té importants coincidències.
La situació econòmica i social de Catalunya és molt distant a la de Kosovo, però hi ha importants semblances polítiques. Catalunya i Kosovo no eren repúbliques, sinó regions autònomes sense estructures d’Estat. Així, per exemple Catalunya no té sistema judicial propi, ni cobra els impostos. L’any 1989 Milosevich va abolir l’autonomia de Kosovo i l’any següent la Lliga Democràtica, dirigida per Ibrahim Rugova, va declarar la seva independència, que només va ser reconeguda per Albània. Va fer esclatar el conflicte kosovar que va ser ignorat totalment per les potències mundials. Fins al punt que als Acords de Dayton de 1995 que van acabar amb la guerra entre serbis, bosnians i croates ni el van mencionar. La Iugoslàvia sèrbia ho va interpretar com una carta blanca internacional per desencadenar la terrible neteja ètnica que va horroritzar el món. La situació va esdevenir tan insostenible que va provocar la intervenció de l’OTAN i de les Nacions Unides. Sota l’administració d’aquestes es van celebrar eleccions i el febrer de 2008 el parlament kosovar va fer una segona Declaració d’Independència que ha estat reconeguda per molts Estats, però no per Espanya.
De manera anàloga la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que va castrar químicament l’Estatut aprovat en referèndum, va ser el tret de sortida del conflicte entre Catalunya i Espanya i l’inici de la mobilització al carrer i a les urnes del poble català. La combinació de les grans manifestacions amb la legitimitat democràtica guanyada a les eleccions ens ha permès arribar al referèndum d’autodeterminació. A l’hora de fixar els efectes de la declaració formal d’independència prevista a l’article 4.4 de la Llei del Referèndum no podem seguir el model de les repúbliques bàltiques o Eslovènia, perquè no tenim les estructures d’Estat necessàries per a controlar el territori. Un simple decret d’un ministre pot intervenir les finances de la Generalitat i una disposició d’un fiscal o d’una jutgessa pot posar els Mossos d’Esquadra a les ordres d’un coronel de la Guàrdia Civil. A causa de la nostra determinació de tirar endavant el procés i la repressió de l’Estat espanyol hem aconseguit que Catalunya ocupi les portades dels mitjans de comunicació de tot el món i que el conflicte amb l’Estat espanyol hagi entrat a l’agenda dels problemes internacionals. Però les grans potències mantenen el seu suport al Regne d’Espanya i no podem esperar el reconeixement internacional. La mediació internacional i la seva acceptació per part d’Espanya arribarà, com en el cas de Kosovo, quan la conflictivitat elevi la seva temperatura i arribi a nivells absolutament incompatibles amb els principis democràtics de la Unió Europea.
La feblesa de les nostres estructures d’Estats obliguen a centrar els efectes de la Declaració d’Independència en alló que depèn només de les nostres forces: el procés constituent. El govern espanyol estava convençut que el referèndum d’autodeterminació no es realitzaria i 2.250.000 vots es van poder comptar diumenge malgrat el tancament d’alguns col·legis electorals, les càrregues policials i el segrest d’urnes. La mateixa dinàmica es pot repetir si encertem la definició i el relat de proclamació de la independència. No podem pretendre una desconnexió anàloga a la de les repúbliques bàltiques. Podem fer una Declaració com la de Kosovo de 1990 que ens permeti continuar amb la dinàmica de la desobediència civil i legitimació democràtica que ha sacsejat la societat catalana des de 2010 i que ens ha portat fins aquí.
En aquesta dinàmica la reacció de l’Estat espanyol mai ens ha fallat. El discurs del rei ha estat el preàmbul de la intervenció de la Generalitat i del Parlament, que anirà seguit, amb alta probabilitat, de la detenció del President de la Generalitat, el Vicepresident i els seus principals membres, així com la Presidenta del Parlament i de membres de la seva Mesa. La suspensió de l’autonomia anirà acompanyada amb l’intent de desvertebrar el moviment popular amb el processament per sedició dels Presidents de l’ANC i Òmnium Cultural.
Davant d’aquesta previsible ofensiva del Règim del 78 la nostra única opció és continuar amb la desobediència civil a l’escala més àmplia possible. Pel que fa a mobilitzacions segurament les entitats sobiranistes ens cridaran a defensar el Palau de la Generalitat, el Parlament i les altres institucions catalanes amb ocupacions permanents. Pel que fa a acció institucional, la resta de representants democràtics, com els batlles i regidors seran el relleu natural del Parlament segrestat i tindran un paper clau en la legitimació del moviment de resistència pacífica. Després vindran eleccions espanyoles, municipals i europees en les quals la llibertat, l’amnistia i la república hauran d’aglutinar les coalicions electorals.
El Regne d’Espanya ha triat el quadre mental de Milosevich per afrontar el conflicte amb Catalunya i ens esperen mesos molt durs. Els hem d’afrontar amb coratge i sense desviar-nos del model de Gandhi de no-violència. Desobeir les lleis injustes implica la disposició a patir en pròpia carn les conseqüències del desacatament, encara que signifiqui rebre garrotades policials, processaments, detencions i empresonaments.
La força de la resistència pacífica d’un poble desarmat i indefens prové dels sentiments que genera en els cors dels ciutadans de tot el món. Els governs, per interessos d’Estat, poden restar impassibles davant del patiment de tot un poble decidit a fer prevaldre els seus drets inalienables. Com van menystenir els patiments de Kosovo als acords de Dayton de 1995. L’Estat espanyol interpreta el suport internacional que té ara com una carta blanca per implantar els seus plans repressius contra el poble català. Però l'opinió pública internacional no assistirà impassible a la repressió que desencadenaran i a la nostra resistència no-violenta i pressionarà els seus governants.
Davant les setmanes i mesos dolorosos que ens esperen hem de fer nostres les paraules de Winston Churchill a l’inici de la II Guerra Mundial «només puc prometre sang, suor i llàgrimes, però al final la victòria». La nostra victòria serà la república.
