Avui a les 12 de la nit s’acaba el termini per fer coalicions de cara a les eleccions del 21 de desembre. Si no hi ha una candidatura unitària, s’acabarà en derrota la dinàmica de mobilització política i popular que s’ha anomenat «procés». Sense ella no convertirem en plebiscit les eleccions il·legals convocades per Rajoy, perquè es perdrà l’estratègia que ha portat al referèndum i la proclamació de la República. Serà un fracàs encara que els partits independentistes assoleixin la majoria absoluta per separat. A més sense candidatura unitària el supòsit de majoria electoral independentista es pot esvair ràpidament. D’una banda, per la campanya electoral a mort que portaran a terme els partits constitucionalistes, amb tots els mitjans financers i mediàtics de l’oligarquia espanyola, i amb l’ús de les clavegueres de l’Estat si convé. De l’altra, la manca d’unitat desanimarà les desenes de milers de persones que van fer campanya pel referèndum de l’u d’octubre i que s’involucrarien en la candidatura unitària. A més, la desunió pot provocar una ràbia aguda que es tradueixi en abstenció.
El poble català ha tornat a proclamar la República, com va fer el President Macià, ha acaparat l’atenció mediàtica de tot el món i ha entrat en l’agenda dels problemes mundials gràcies al «procés» que es va iniciar amb la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012. Va ser seguida de la Declaració de Sobirania de gener de 2013, subscrita per CiU, ERC, Iniciativa i amb un vot dels tres de la CUP, que va portar a la consulta amb una doble pregunta sobre la independència de 9 de novembre de 2014. La prohibició d’aquesta va portar a les eleccions plebiscitàries de 27 de setembre de 2015 i a la formació de la coalició de Junts pel Sí, impulsada per CDC, ERC, l’ANC i Òmnium. Junts pel Si, amb el suport de la CUP, va aprovar i organitzar el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la República Catalana.
En aquests temps l’Estat espanyol no s’ha mogut un mil·límetre de les seves posicions establertes a la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta oposició pètria l’ha portat a la brutalitat policial de l’u d’octubre i a l’empresonament dels Presidents de l’ANC i Òmnium, a l’aplicació de l’article 155 i a l’empresonament i exili dels membres del Govern. Aquesta estratègia se li ha girat en contra a escala internacional i l’ha forçat a la primera mesura intel·ligent des de 2010, la convocatòria d’eleccions autonòmiques. Si aquestes trenquen el bloc cívic i polític que ha demostrat una força colossal en aquests anys, l’Estat espanyol i les forces internacionals que li donen suport hauran guanyat. Perquè la divisió s’aguditzarà en els passos següents que donarà per dissoldre el bloc per la República: una oferta d’increment de l’autonomia, atractiva a curt termini, que serà retallada a l’hora d’aplicar-la, quan hagi baixat el «souflé».
La mateixa tarda de la proclamació de la República es va posar en evidència la impossibilitat de la «desconnexió unilateral» d’una comunitat autònoma com és Catalunya, seguint l’exemple de les repúbliques bàltiques o Eslovènia, que tenien com a tals les estructures d’Estat necessàries per resistir uns mesos abans del reconeixement internacional. Tanmateix aquest no és l’únic model que han seguit altres nacions per assolir la independència. La realitat és que cal reformular amb urgència l’estratègia per fer efectiva la República, de la mateixa manera que durant dècades la Generalitat a l’exili no sabia com retornaria a Catalunya.
En aquestes circumstàncies, amb una probable oferta espanyola impulsada internacionalment, sense un horitzó clar per implantar la República, sense una candidatura unitària, a l’hora de formar el nou govern sorgit de les eleccions es desfermarà la diversitat ideològica i social. El PDCAT patirà l’atracció del possibilisme i la tranquil·litat social. ERC es veurà sotmesa a la temptació «tripartita» amb Catalunya en comú, que amb l’excusa d’un referèndum pactat, ajornarà «sine die» la implantació de la República.
En definitiva es retornarà al que l’Estat espanyol considera «la normalitat»: negociar un govern de coalició que té escassíssims poders reals per afrontar els problemes econòmics, socials, culturals i mediambientals del país. L’absència de poder efectiu es dissimularà amb posicionaments ideològics generals sense altra concreció pràctica que col·locar la clientela respectiva.
