L’estratègia unilateral ens ha portat més lluny que mai en els darrers segles amb el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la República. El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya ocupa les planes de capçalera de tots els mitjans internacionals i ha entrat a l’agenda dels problemes sistèmics mundials. No hem fracassat, ni hem enganyat a ningú, com els partits constitucionalistes s’esgargamellen a proclamar. Tot el contrari, estem més a prop que mai de la independència.
En canvi l’estratègia repressiva espanyola porta a la seva fallida de manera inexorable. La intervenció de les institucions catalanes i la detenció i l’exili del Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament no ha acabat amb la marxa cap a la independència, sinó que ha infós una resiliència inèdita a una massa enorme de gent. El milió i mig de manifestants de l’11 de novembre han tornat a demostrar la força formidable de l’estratègia de combinar la mobilització al carrer amb la legitimació a les urnes.
El camí unilateral s’ha imposat perquè és l’únic recurs possible davant la resposta autoritària del Regne d’Espanya als drets nacionals i socials de Catalunya. Cal recordar que l’estratègia de la Declaració Unilateral d’Independència va ser proposada, i refusada, per primera vegada a la Conferència Nacional d’ERC de 2007 contra la via gradualista basada en l’acció de govern. Aquesta si que ha fracassat com ho demostra l’Estatut de 2006 que ha resultat ser un retrocés en comptes d’un avenç.
No és estrany que en la trajectòria rupturista hi hagi hagut errors tàctics greus, però no hem de fer cas de les exigències d’autocrítica sobre l’estratègia unilateral que provenen de mitjans com La Vanguardia, sinó continuar endavant amb determinació. Hi va haver tensions a l’estiu de 2014 quan va perillar la consulta del 9-N o a la investidura de la Presidència de la Generalitat de 2015 i en l’aprovació dels pressupostos de 2016. Per tant no ha de sorprendre que l’amenaça de violència extrema per part de l’Estat espanyol generés contradiccions els dies anteriors a la proclamació de la República, el 27 d’octubre. Finalment els diputats van culminar el mandat del referèndum del dia 1 i l’Estat espanyol va suspendre el Parlament i va intervenir la Generalitat. Va seguir un alarmant silenci dels nostres dirigents que va fer perillar els deu anys d’estratègia unilateral.
Tanmateix la repressió espanyola va tornar a donar la raó a la marxa unilateral vers la independència, que, en definitiva, és la solució d’últim recurs com admet el dret internacional. L’exili i l’empresonament del President, vicepresident i la resta de membres del Govern de la Generalitat ha tornat a mobilitzar la majoria del poble català per la llibertat dels presos polítics. Aquestes accions inèdites a la Unió Europea tornen a demostrar que el Regne d’Espanya és incapaç de negociar un referèndum pactat com va fer el Canadà amb el Quebec o el Regne Unit amb Escòcia. Aquests empresonaments demostren que Espanya només té una resposta, la repressió, i aquesta està inexorablement condemnada a fracassar al segle XXI.
L’estratègia repressiva de l’Estat Espanyol ha tornat a evidenciar l’encert de les decisions d’aquests dies. Si el President de la Generalitat hagués convocat eleccions sense proclamar la República avui la decepció i la divisió hauria ferit de mort el moviment independentista. La meravellosa imatge d’un milió i mig de telèfons il·luminant el carrer Marina demostren la resiliència del moviment sobiranista. Una victòria independentista el mes de desembre tindrà un impacte tan gran a favor de la nostra causa com la va tenir la brutalitat de l’u d’octubre. L’endemà de les eleccions haurem de mantenir l’estratègia unilateral de mobilització i legitimació democràtica que ens ha portat tan a prop de la independència.
Aquests dies he participat en el dejuni col·lectiu rotatori per la llibertat dels presos polítics que es porta a terme al Casal Parroquial de Santa Maria de Cornellà, organitzat per l’ANC i Òmnium de Cornellà seguint la crida de Fam de Llibertat. En aquestes 48 hores he parlat amb molta gent, tots amb la incògnita del que cal fer a partir d’ara. A la vegada m’ha proporcionat temps per a reflexionar i se m’han fet evidents dues dades.
En primer lloc l’enorme resiliència del moviment per la República. La viquipèdia defineix la resiliència psicològica com la capacitat de resistir i superar agressions continuades. Afegeix que s’incrementa quan compta amb bones relacions afectives amb altres persones. En els primers dies del dejuni pels presos polítics els lligams emotius amb gent que no coneixia s’han aprofundit. Aquest ha estat un dels efectes de les manifestacions dels darrers anys: augmentar la resiliència davant les dificultats.
En segon lloc que la lluita per la República no es resoldrà per K.O. com alguns es pensaven gràcies a una «desconnexió» màgica. L’estratègia pacifista d’un poble indefens no pot noquejar un Estat espanyol disposat a matar. A la vegada, a la Unió Europea, l’estratègia repressiva espanyola té uns límits, com ho demostra la convocatòria immediata d’eleccions per Mariano Rajoy. Una setmana abans el Consell de Ministres havia aprovat celebrar-les sis mesos més tard i el canvi només s’explica per les pressions internacionals. Per tant el combat entre Catalunya i Espanya no es resoldrà per K.O. sinó per punts després de molts assalts. Les eleccions són un d’aquests episodis i guanyar-les té la màxima prioritat. Però en properes entrades a aquest blog, analitzarem els passos a fer per implantar la República proclamada i no retornar a la política gradualista que vàrem abandonar una dècada enrere perquè no porta enlloc.
