La impossibilitat d’implementar la República Catalana, l’aplicació immediata de l’article 155, l’exili i empresonament del Govern de la Generalitat i la convocatòria il·legal d’eleccions al Parlament han provocat un desconcert estratègic en l’independentisme. No ha estat possible crear les estructures d’Estat que tenien les repúbliques bàltiques o Eslovènia perquè som una regió autònoma com Kosovo. La desconnexió unilateral no és l’únic desenllaç possible d’un procés d’independència. Molts conflictes nacionals, fins i tot armats, ha acabat en negociacions, com les que van durar anys abans de posar fi al conflicte d’Irlanda del Nord. Fins i tot un conflicte armat com el d’Algèria va acabar amb els Acords d’Evian entre els representants de França i els del Govern Provisional de la República Algeriana.
La brutal repressió del referèndum d’autodeterminació i l'acusació de rebel·lió al govern i la mesa del Parlament electes i el seu empresonament és tan contrària a les pràctiques democràtiques que han projectat el conflicte català com a problema europeu. Aquesta notorietat ens pot situar en una posició negociadora sòlida davant de l'Estat Espanyol si hi ha una victòria independentista el mes de desembre. Enric Juliana ha explicat com el Govern espanyol es va oposar rotundament a la mediació europea que va sol·licitar el President de la Generalitat després de l’u d’octubre. Tot i així una dinàmica internacional implícita va forçar Mariano Rajoy a la convocatòria immediata d'eleccions, fet contrari als plans, aprovats en Consell de Ministres, de sis mesos de suspensió i control de les institucions catalanes.
Aquesta la mateixa dinàmica pressionarà el Govern espanyol a presentar alguna mena d'iniciativa negociadora per a resoldre el conflicte amb Catalunya si l’independentisme guanya les eleccions del 21/D. La negativa espanyola a reconèixer l’autodeterminació de Catalunya continuarà i es negarà a parlar amb el nou Govern de la Generalitat si aquest és republicà. Tanmateix la Unió Europea té la força necessària per induir el Govern espanyol a seure a una taula de negociacions. Però només ho farà si la determinació del nostre poble a continuar la resistència gandhiana dels darrers anys i si aquesta és capaç de continuar desestabilitzant l’Estat espanyol.
Fa dos anys el programa de «Junts pel Si» consistia en un procés constituent, la proclamació de la República Catalana i un procés de transitorietat per a implantar-la. Tot i no formar part de la mateixa candidatura la CUP va donar suport a aquesta estratègia. La impossibilitat d’implantar el nou Estat per les amenaces de violència extrema de l’Estat espanyol fa imprescindible un nou horitzó estratègic compartit que sigui compartit per les tres candidatures que defensen la República. Sense un full de ruta compartit la força internacional assolida l’u i tres 3 d’octubre i amb els empresonaments s’esvairà en poc temps.
Tanmateix el comú denominador de les tres candidatures que van proclamar la República el 27 d’octubre no es pot reduir als 9 punts que s’han filtrat; no es pot limitar a exigències elementals com l'alliberament dels presos, la defensa de les institucions contra l'article 155 o el compromís de respectar els resultats de les eleccions de desembre. Limitar-se a demanar el retorn a la situació anterior a les eleccions plebiscitàries de fa dos anys és donar la raó al Govern espanyol que assegura que la intervenció de la Generalitat representa el retorn a la normalitat. O als partits constitucionalistes que proclamen que les mobilitzacions i sacrificis de tots aquests mesos no han servit de res i només han aconseguit empitjorar la situació econòmica de Catalunya.
El relat independentista ha de recordar que tota la responsabilitat recau en Mariano Rajoy que va forçar la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut per castrar l’autonomia. Va ser Mariano Rajoy, amb el suport dels partits constitucionalistes, el que ha estat incapaç d’una resposta democràtica com la britànica davant les demandes d’un referèndum sobre la independència. Ha estat Rajoy el que va impulsar la criminalització dels resultats electorals del 27/S que ha portat a la brutalitat policial de l’u d’octubre, a les detencions i als empresonaments, el que ha fracturat a la societat catalana, mentre que a Escòcia la independència no crea divisió social.
El document conjunt de les forces independentistes hauria de combinar aquest relat del conflicte amb una nova estratègia que aprofiti l’acumulació de forces i la projecció mundial del conflicte català i assenyali un camí per la seva resolució. El poble català ha demostrat una enorme capacitat de resistència portant el conflicte fins al punt previ a patir morts violentes per part de l’Estat. Aquesta nova estratègia no pot basar-se en una negociació bilateral amb el Govern espanyol, que converteix el conflicte català en un afer intern sotmès a la legalitat de la Constitució de 1978, interpretada per membres del PP. Aquest marc és el que es va utilitzar per l’aprovació de l’Estatut de 2006 i ha significat un retrocés extraordinari. Només una negociació internacional pot portar a l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Només una negociació trilateral (Catalunya, Espanya, Unió Europea) pot evitar que la part espanyola no sigui jutge i part i que els nostres drets siguin considerats d’acord als pactes internacionals sobre drets polítics i civil.
L’estratègia de la negociació trilateral implica continuar amb les mobilitzacions pacífiques (resistència gandhiana) i la legitimitat guanyada a les urnes. Perquè, com hem repetit, l’Estat espanyol no reconeix Catalunya com a subjecte polític i no vol negociar. Per mantenir la combinació de protestes al carrer amb majories democràtiques, les forces independentistes haurien d’acordar un «marc per a la solució democràtica del conflicte català». Aquest marc hauria de recordar la gravetat dels esdeveniments i el seu origen, fet que indica que es tracta d’un conflicte nacional que ha de ser tractat d’acord amb la legalitat internacional sobre aquestes confrontacions. En aquest context els set punts de l’acord que s’està negociant i que s’ha filtrat a la premsa serien la condició prèvia, de normalitat democràtica, necessària per abordar la resolució democràtica del conflicte.
Per iniciativa pròpia, sense que ningú m’ho hagi demanat, he redactat un esborrany d’un possible «marc per a la solució democràtica del conflicte català» que ofereixo a les tres candidatures independentistes. El publico en la següent entrada al bloc.
