Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Nova fase del full de ruta (1)

|

- Publicitat -

Negar-se a constituir el Parlament mentre hi hagi presos i exiliats polítics mostraria a l’Estat espanyol i al món sencer que el procés continua. Acceptar la convocatòria de la sessió constitutiva per al dia 17 de gener, feta per Mariano Rajoy, mostrarà el retorn a la rutina política, a la falsa normalitat, reduir el conflicte català en un afer intern espanyol. Aquest plantejament deixa Catalunya en una absoluta indefensió davant l’hostilitat extrema de les institucions i els mitjans de comunicació espanyols. Com he exposat en l'article anterior un dejuni de 40 dies de parlamentaris i voluntaris a la presó Model representaria l’inici d’una nova fase del full de ruta vers la república que hauria de culminar amb l’Assemblea Constituent prevista a la llei de Transitorietat.

 

Publicitat

Al març de 2012 l’ANC va establir el full de ruta que ens ha portat fins a la proclamació de la República del 27 d’octubre. En aquell moment només hi havia 14 diputats independentistes (els 10 d’ERC i els 4 de Solidaritat) i el govern de CiU pactava amb el PSC o el PP de manera alternativa. En només cinc anys vertiginosos, de manifestacions extraordinàries i aturades de país més tres eleccions al Parlament, de la consulta del 9-N i el referèndum de l’u d’octubre, s’han assolit les condicions i les fases per a la independència que s’hi van establir: l’hegemonia social, majoria política i situar-se en l’agenda internacional.

 

El 27 d’octubre el Parlament i la Generalitat no van implantar la República a causa de l’alta probabilitat de què el Govern espanyol respongués, l’endemà, amb un «dissabte sagnant» amb morts, repetició del que l’exèrcit britànic va provocar a Irlanda del Nord el gener de 1972. Els dirigents catalans van optar per la no-violència, per la «satyagrha» defensada per Mahatma Gandhi, i van preferir exiliar-se o deixar-se empresonar. Sense aquest sacrifici avui el moviment per la república no tindria la resiliència que ha demostrat al carrer i a les urnes.

 

La no implantació de la República ens ha introduït en una fase imprevista del full de ruta de l’ANC. Aquest estava inspirat en la desconnexió unilateral portada a terme pels països bàltics que eren repúbliques amb totes les estructures d’Estat, excepte l’exèrcit. Estaven controlades mitjançant el Partit Comunista de l’URSS que nomenava tots els seus alts càrrecs. Quan amb la perestroika es van convocar eleccions lliures, van sorgir nous representants i la Unió Soviètica en va perdre el control. Els fets han evidenciat que Catalunya és una regió autònoma com Kosovo, sense poder judicial, ni administració tributària.

 

L’aspecte determinant de la nova fase del full de ruta és un desenllaç diferent de la desconnexió unilateral, impossible sense estructures d’Estat. Hi ha altres finals dels conflictes nacionals. El conflicte d’Irlanda del Nord va acabar amb els «Acords del Divendres Sant» de 1998 amb un paper destacat de mediadors internacionals. El conflicte havia començat trenta anys abans amb campanyes pacífiques pels drets civils dels catòlics de l’Ulster. La intolerància i violència dels «unionistes» va induir tres dècades d’activitat terrorista de l’IRA. Només la pèrdua del poder de la intransigent Margaret Tatcher i John Major i la seva substitució per Tony Blair, més la intervenció del President dels Estats Units Bill Clinton, va fer possible la «resolució democràtica del conflicte». Les distàncies entre el conflicte català i el d’Irlanda del Nord són abismals. Sortosament no hi ha hagut els més de 3.500 morts de l’Ulster, ni la fractura social entre catòlics i protestants. A Catalunya no hi havia violència fins que la va introduir l’Estat espanyol, ni fractura social tot i que la fomenten els mitjans de comunicació espanyols.

 

El dolor sofert ha col·locat el conflicte català a l’agenda europea i aquest patiment ha de ser la palanca que de la nova fase del full de ruta. Hem de demanar diàleg al govern espanyol però serà una demanda inútil si no mantenim una tensió a les institucions i al carrer que inquieti la comunitat internacional. Les institucions espanyoles no cessaran la seva persecució judicial i repetiran les frases buides sobre el diàleg sota l’imperi de la llei. No voldran reconèixer que està discussió és la Constitució de 1978. Només la mediació internacional aconseguirà asseure l’Estat espanyol a unes negociacions d’acord amb els pactes internacionals que ha signat.

 

Arran dels resultats del 21-D la República Federal Alemanya ha expressat la seva esperança de superar la divisió i de trobar un futur comú. És una frase diplomàtica que no compromet, però tampoc és habitual. Els països europeus comencen a entendre que el conflicte entre Catalunya i Espanya no és un afer intern espanyol. La criminalització de l’independentisme pot repetir la deriva del conflicte de l’Ulster que va començar de manera pacífica el 1966 i es va radicalitzar per la intransigència dels unionistes protestants per mantenir els seus privilegis. Per un costat la ulsterització de Catalunya agreujaria les infraccions dels principis fundacionals de la Unió Europea ja portades a terme per l’Estat espanyol. Per l’altra la nostra desestabilització comportaria riscos per la zona euro, perquè Catalunya té un PIB més gran que el de Grècia.

 

L’Assemblea General de l’ANC del mes de febrer vinent hauria de tenir present que hem entrat en una fase imprevista del full de ruta cap a la República. No només per adaptar el seu final, unes eleccions constituents pactades amb mediació internacional, sinó totes les condicions que han de permetre arribar-hi i superar el 50% dels vots, com l’ampliació de la majoria social, les mobilitzacions, les conteses electorals vinents com les municipals i espanyoles, la internacionalització, entre d’altres. En nous articles presentaré els meus plantejaments.

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut