La combinació de mobilitzacions i acció política des de l’11 de setembre i les eleccions de 2012 ha estat la clau que ha portat a la proclamació de la república del 27 d’octubre i continuarà sent l’element essencial per assolir la resolució democràtica del conflicte. Sense tensió política i mobilitzacions el conflicte amb l’Estat espanyol no ocuparà les portades dels mitjans de comunicació internacional i no hi haurà mai mediació europea. L’auto del Tribunal Suprem espanyol que manté Oriol Junqueras a la presó deixa molt clara la criminalització de qualsevol pas vers la independència. Encara que sigui pacífic serà considerat violent perquè provoca la violència de l’Estat. Amb aquest plantejament la rutina política és una ignomínia.
La proposta d’anteriors articles de no constituir el Parlament el dia 17 de gener i començar un dejuni col·lectiu de 40 dies a la presó Model com el que es va realitzar a Cornellà deixaria clar a l’opinió pública mundial i a l’Estat espanyol que no hi haurà «normalitat» fins que no hi hagi una resolució democràtica del conflicte. La nova fase del full de ruta de l’ANC ha de preveure una llarga etapa de confrontació abans que l’Estat espanyol canviï el plantejament que tracta els passos vers la independència com passos criminals. Ha demostrat que és incapaç de respondre a les demandes catalanes com va reaccionar el Canadà davant de les demandes del Québec o el Regne Unit davant les d’Escòcia. Hem d’interioritzar que l’actitud de Mariano Rajoy i dels mitjans de comunicació espanyols són més a prop de les de Slovodan Milosevich i la premsa sèrbia que no pas a la de David Cameron i la BBC i els diaris britànics.
En aquesta nova fase del full de ruta de l’ANC l’objectiu de mantenir viu el conflicte al carrer hauria de tenir diversos vessants. La primera és la defensa dels presos polítics i la denúncia dels abusos del poder judicial espanyol per considerar criminals actes perfectament legítims com acords parlamentaris, manifestacions, etc. En aquest sentit caldria intensificar la difusió entre les entitats internacionals dels atemptats contra els drets humans fonamentals portats a terme per la justícia espanyola. La retirada de l’euroordre contra el President Puigdemont i la resta de consellers per part del jutge Pablo Llanera és una prova clamorosa de què són incapaços de defensar els seus arguments davant d’un tribunal imparcial com era el jutge belga. Fa un segle hi va haver una gran campanya internacional a favor de Ferrer i Guàrdia acusat falsament de ser l’inductor de la crema d’esglésies de la Setmana Tràgica; fins i tot té un monument a Brussel·les. En canvi el ressò internacional de l’actual muntatge judicial contra el Govern democràtic català és molt reduït.
Un segon vessant de les mobilitzacions de la nova fase del full de ruta de l’ANC hauria d’impulsar campanyes de reivindicacions concretes. La denúncia del dèficit fiscal o del greuge comparatiu dels peatges va preparar l’esclat de l’independentisme a partir de 2012. El model de recuperació de la «Gran Recessió» escollit per l’oligarquia ha deixat milions de ciutadans catalans en una situació desoladora: precarietat laboral de la majoria dels nostres joves, desenes de milers de famílies desnonades, lloguers impossibles, milers de persones sotmeses a la pobresa energètica, retallades de l’Estat del Benestar com l’educació i la sanitat, entre d’altres. A l’anterior legislatura el Parlament de Catalunya va aprovar lleis per pal·liar aquests problemes que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional. En l’actual haurien de tornar a ser presentades i organitzar mobilitzacions en la seva defensa, fent notar que la majoria d’aquestes mesures són corrents a la resta de països de la Unió Europea; i que han estat sentències dels Tribunals europeus els que han obligat a canviar les lleis espanyoles sobre desnonaments o les clàusules abusives de les hipoteques.
Un tercer vessant de la tensió popular haurien de ser iniciatives col·lectives per independitzar-nos de les empreses bancàries, energètiques, elèctriques, d’assegurances, etc. que constitueixen el nucli de l’oligarquia espanyola, de la que formen part els grans grups empresarials que han traslladat la seva seu social fora de Catalunya. De manera aïllada moltes persones ja han canviat d’entitat bancària o de companyia elèctrica, però el moviment hauria de fer-se de manera més organitzada i sistemàtica. Hauria d’anar acompanyada de la formació de cooperatives i d’empreses com s’ha fet a països europeus per raons ecològiques. Gandhi va fer constants campanyes contra els articles importats de la Gran Bretanya. En el nostre cas caldria centrar-se en les grans corporacions que constitueixen el nucli del règim monàrquic postfranquista.
No ha estat possible guanyar el combat per K.O. contra l’Estat espanyol, com d’alguna manera preveia el full de ruta de 2012. El Regne d’Espanya tampoc no ha pogut estabornir-nos amb la seva repressió judicial i la seva guerra mediàtica. Ens trobem en una nova fase en la qual el triomf es decidirà als punts. Mantenir la tensió política i mobilitzadora és imprescindible per anar sumant assalts fins a la victòria. La rutina, la inèrcia i la «normalitat» política és perdre’ls i ens portaria a la derrota final.
