Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Resolució democràtica del conflicte(3): Ampliar la majoria social

|

- Publicitat -

Per no induir a confusió entre els meus plantejaments amb els del full de ruta aprovat pel Secretariat de l’ANC el dia 13 de gener he canviat el títol d’aquest seguit d’articles. El nou encapçalament ressalta la meva aportació principal: el procés ha de culminar amb la resolució democràtica del conflicte, seguint el model de l’«acord de divendres sant» d’Irlanda del Nord de 1998 que va posar fi a 30 anys d’enfrontaments en el que van participar a Irlanda, el Regne Unit, les forces de l’Ulster i mediadors internacionals.

 

Publicitat

     Per arribar a unes negociacions amb supervisió europea que posin fi al conflicte amb l'Estat espanyol els 2.063.361 vots de les darreres eleccions no poden ser el sostre de la majoria social per la República Catalana, sinó el nou punt de partida de l’independentisme. Els processos socials, com els d’aprenentatge, no segueixen una corba ascendent lineal, sinó que es fan a salts seguits de períodes aparentment estacionaris. L’esclat independentista de 2012 va ser preparat per uns llargs anys en què es va difondre la problemàtica dels dèficits fiscals, la falta d’inversions en infraestructures, el greuge comparatiu dels peatges, la corrupció, etc. La crisi econòmica de 2008 i la sentència contra l’Estatut de 2010 i la renovada crisi de 2012 van precipitar el malestar acumulat amb l’esclat de l’independentisme a la gran manifestació de l’Onze de setembre i les eleccions al Parlament de 2012.

 

     El moviment per la República no ha topat amb cap sostre perquè es manté el seu motor de fons: l’antagonisme estructural entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Aquest ha estat incapaç d’afrontar la nova divisió mundial del treball derivada de la globalització. En aquesta només tenen un lloc estable o bé els països avançats amb una forta base productiva i una alta tecnologia, o bé països amb mà d’obra barata. L’evolució de les darreres dècades d’Espanya i Corea del Sud que tenen poblacions semblants i han sortit de dictadures militars, mostra la inadaptació de la primera a la globalització. En els anys dels Jocs Olímpics de Seul (1988) i Barcelona (1992) Espanya, amb poblacions semblants, tenia un PIB un terç més gran que el coreà. 25 anys més tard el PIB del país asiàtic és superior a l’espanyol perquè ha fomentat les seves estructures productives. Per exemple mantenint les seves drassanes i alt forns mentre aquí es tancaven i gràcies a empreses d’alt contingut tecnològic com Samsung, LG, Hiunday, etc. El resultat és una taxa d’atur del 3%.

 

     En canvi l’oligarquia espanyola va destinar els centenars de milers de milions d’euros que li van arribar d’Europa a partir de 2001 a l’especulació immobiliària, menyspreant l’activitat productiva, amb deslocalitzacions. També es va dedicar a una expansió internacional basada en sectors no-productiu com la banca o les empreses telefòniques. Punxada la bombolla especulativa amb la Gran Recessió que va durar entre 2008 i 2013, la classe dominant espanyola només ofereix als joves i als treballadors el que anomena recuperació econòmica: les taxes d’atur més altes d’Europa, les condicions de treball més precàries, retallades de l’Estat del Benestar, les pensions congelades i amenaçades. Hi ha una prova punyent del caràcter fallit d’aquesta recuperació: els anys 2015 i 2016, tot i u creixement del PIB superior al 3%, hi hagut més defuncions que no pas naixements perquè la precarietat i el preu de l’habitatge impedeix als joves formar noves famílies.

 

     Els partits constitucionalistes han amagat el seu fracàs polític i social atiant la catalanofòbia. Han creat un estat emocional d’alt voltatge contra la majoria de catalans per dissimular els seus casos de corrupció, les amenaces a les pensions, els atacs a les llibertats, etc. Catalunya ha estat, des de fa segles, l’enemic interior que ha cohesionat Espanya, un país sense enemics exteriors. El paper que en el passat feia l’antisemitisme a molts països europeus i que avui fa la islamofòbia o la immigració extraeuropea, el fa l’anticatalanisme a Espanya. Els seus mitjans de comunicació bombardegen cada dia les llars catalanes amb notícies i comentaris per imposar el “marc mental” d’una Catalunya amb dues comunitats identitàries enfrontades, on cada família posa una bandera antagònica al balcó. Aquest canoneig hertzià ens intenta convèncer que l’independentisme ha tocat sostre i que s’ha despertat una suposada majoria que se sent espanyola. No podem caure en aquests paràmetres conceptuals. La confrontació entre el Regne d’Espanya i la República Catalana no és un conflicte d’identitats, sinó de projectes de futur. Per aquesta raó el 47,49% dels vots són el punt de partida de l’independentisme. Les darreres eleccions es van celebrar sota la pressió identitària brutal fomentada per les televisions, les ràdios, els diaris i les webs espanyoles.

 

     A les eleccions municipals i europees de 2019 hem d’ampliar la majoria social que hem obtingut el 21 de desembre. Per fer-ho hem de demostrar amb fets que la República Catalana és un projecte de futur que té sòlides bases. D’entrada té una sòlida estructura productiva que ja no està tancada al mercat espanyol, sinó que té una gran potència exportadora, és a dir adaptada a la nova divisió mundial del treball marcada per la globalització. A més, gràcies a la irrupció del moviment per la república, Catalunya ha deixat enrere el corrupte sistema de partits de l’Estat espanyol. La prova irrefutable són els nostres dirigents disposats a patir la presó i l’exili per acomplir el mandat democràtic de les eleccions. També té un sistema educatiu, universitari i cultural sòlid que pot arribar amb facilitat als més avançats d’Europa si compta amb un Estat propi que l’impulsi.

 

     Per guanyar les eleccions municipals i europees el moviment per la República ha de retornar als aspectes concrets del nostre conflicte amb l’Estat espanyol. D’una manera nova, d’acord amb les fites assolides entre el 6 de setembre i el 27 d’octubre, cal reprendre la pedagogia dels fets quotidians que afecten tothom sense distinció d’origen com es va fer en els anys de preparació de l’esclat de 2012 amb les campanyes contra el dèficit fiscal, els peatges o la regeneració democràtica. Ara cal denunciar el panorama desolador creat per la recuperació econòmica, com la precarietat laboral dels joves, els preus de l’habitatge, o la pobresa energètica. Aquestes denúncies s’han de vehicular amb mobilitzacions en defensa de polítiques concretes, com les que estaven contingudes en les lleis del Parlament anul·lades pel Tribunal Constitucional com les que protegien contra pobresa energètica, contra els desnonaments, etc.

 

   Aquestes campanyes s’han d’inserir en la fase participativa del procés constituent prevista a la Llei de Transitorietat. La República Catalana ha d’oferir un horitzó de futur capaç d’afrontar els grans reptes del difícil món del segle XXI, com la globalització, el canvi climàtic, les transformacions socials i culturals derivades de les noves tecnologies. Aquests problemes tenen diferents respostes per part de les diferents ideologies i classes socials. Però als petits països del nord d’Europa s’arriben a consensos transversals importants. Per exemple l’any 2012 el Parlament de Dinamarca va aprovar per gran majoria un «Acord Verd» per arribar a una societat sense energies fòssils l’any 2052. És evident que al llarg de quaranta anys la dreta i l’esquerra se succeiran al poder i només un acord transversal pot assegurar la continuïtat de la transició energètica. A Finlàndia hi ha un ampli acord sobre el sistema educatiu que proporciona uns grans resultats. A la majoria d’aquests països hi ha polítiques d’habitatge social que representa més d’una tercera part del parc d’edificis.

 

     L'èmfasi dels defensors de la República catalana en els problemes concrets i els grans reptes de la globalització posarà en evidència el caràcter identitari del discurs de «la unidad de España». Els partits constitucionalistes s’emboliquen en la bandera perquè no tenen un projecte de futur per a Catalunya per als ciutadans de totes les procedències i identitats. El moviment per la independència s’ha de mostrar, més que mai, com la construcció d’un futur d’esperança, no com l’afirmació d’identitats de procedència.  

Publicitat

Opinió

Minut a Minut