El conflicte català, per primera vegada a la història, està a l’agenda mediàtica i diplomàtica europea i internacional. Aquesta és la base per implicar els grans Estats d’Europa en la seva resolució democràtica. Fins ara els nostres esforços d’internacionalització s’han enfocat en reclamar el nostre dret a l’autodeterminació i en el reconeixement de la república que anàvem a proclamar de manera unilateral. Davant les nostres demandes el Regne d’Espanya es presentava com un Estat impecablement democràtic i ens retreia la desobediència a la Constitució i les lleis. El seu plantejament ha tingut èxit perquè cap govern europeu ha mostrat cap intenció de reconèixer la República Catalana. La situació ha canviat a l’opinió pública i a les cancelleries perquè la brutalitat policial, els presos polítics i les maniobres per impedir la investidura del President Puigdemont han desemmascarat el fals Estat de Dret espanyol.
Hem de ser conscients que els països de la Unió Europea s’oposen a la independència de Catalunya per la seva capacitat de desestabilització: el seu PIB és superior al de Grècia i representa el 25% de les exportacions espanyoles. La nostra continuïtat a un Estat espanyol que té un deute de més d’un bilió d’euros, en un 40% a mans del BCE, és la garantia de la seva solvència. Al mateix temps la dependència exterior és la baula feble del Regne d’Espanya. El maig de 2010 una simple carta del Banc Central Europeu va obligar al President Zapatero a unes retallades que sabia que li farien perdre les eleccions. El juliol de 2012 la mateixa pressió va portar el President Rajoy a pujar l’IVA, noves retallades i el rescat bancari. Per aquesta raó intentaran evitar una desestabilització crònica de Catalunya, el principal motor productiu d’Espanya.
Els dos fets, l’oposició europea a la independència i l’endeutament exterior espanyol, es contraresten i les diplomàcies dels països europeus han d’harmonitzar els interessos d’Estat amb els principis democràtics, fonament del Tractat de Lisboa. El Regne d’Espanya no ha sabut respondre a les grans mobilitzacions catalanes, no ens ha deixat altre recurs que la desobediència civil i ara, per a reprimir-la, ha d’infringir els drets fonamentals. La repressió policial i judicial ens permet mostrar als nostres conciutadans europeus que la reacció espanyola prové d’una catalanofòbia històrica que ens utilitza com l’enemic interior per a enaltir el seu patriotisme. Els constants insults dels dirigents i la premsa espanyola en són una prova. Aquest prejudici ancestral ens ha convertit en una minoria indefensa davant de l’escalada d’abusos de la majoria espanyola i fa impossible compartir un mateix Estat.
És probable una pressió de governs europeus, en especial d’Alemanya quan Angela Merkel formi nou govern, sobre el Regne d’Espanya a favor d’una solució negociada, però evitant la independència. Tanmateix el règim espanyol està bloquejat per la crisi catalana i no es pot desdir de la causa general contra la suposada rebel·lió violenta catalana. S’ha creat un ambient d’exaltació patriòtica anticatalana que no els permet rectificar. Sumen un error darrere l’altra. El darrer la interlocutòria del Tribunal Constitucional contra els drets fonamentals del President Puigdemont a ser investit. En l’estat catatònic en què es troben les institucions espanyoles tornaran a decebre novament a les cancelleries europees i el conflicte es continuarà agreujant.
A finals d’aquest any la justícia espanyola té previst iniciar un macrojudici contra l’anterior Govern de la Generalitat, la Mesa del Parlament i els dirigents de l’ANC i Òmnium. Equipararà un moviment de desobediència civil amb una rebel·lió militar i demanarà 30 anys de presó, una pena que supera els anys que Nelson Mandela es va passar a les presons sud-africanes per actes de sabotatge. Ni l’Imperi Britànic amb Gandhi, ni la justícia d’Alabama amb Martin Luther King es van atrevir a plantejar penes tan greus. Des d’ara hem de preparar una gran campanya internacional per evidenciar l’arbitrarietat de la justícia espanyola. Caldrà repetir la campanya internacional que es va portar a terme contra la condemna a mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de la crema d’esglésies de la Setmana Tràgica en la què no hi va tenir res a veure. Precisament a Brussel·les hi té un monument fruit d’aquesta campanya.
La suma de la incapacitat del règim espanyol actual per afrontar les demandes catalanes i l’evidència d’una persecució política disfressada de procés penal augmentarà la frustració de les potències de la Unió Europea amb el règim espanyol. A més passarem de demanar el reconeixement d’una nova república, a una mediació internacional per la resolució democràtica del conflicte entre una nació annexionada i humiliada constantment i un Estat prepotent. En aquest context la mediació internacional serà més probable per evitar la repetició de la conflictivitat dels darrers mesos amb la convocatòria d’unes eleccions constituents.
