Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

La proclamació de la República va ser un acte de desobediència civil

|

- Publicitat -

     Ni la proclamació de la República Catalana al Parlament de Catalunya, ni el referèndum de l’u d’octubre, no van ser actes simbòlics com han declarat davant del jutge alguns protagonistes, entre ells l’expresident Artur Mas. Tampoc no es va tractar d’una insurrecció, ni d’una rebel·lió; de fet ni tan sols es va baixar la bandera borbònica de l’edifici del Parlament. Tots aquests fets i d’altres van formar part d’un moviment de desobediència civil a la legalitat espanyola. La resistència pacífica és l’únic recurs pacífic que queda a un poble indefens com el català davant una legalitat injusta que no reconeix un dret fonamental, el del poble català a l’autodeterminació.

 

Publicitat

    La força de la no-violència és ètica; es basa en l’impacte en els sentiments morals de l’opinió pública, la pròpia, la internacional i la de la potència agressora. La desobediència civil no és «saltar-se la llei» com fan els delinqüents i repeteixen les autoritats espanyoles, sinó la insubmissió a les lleis injustes. La diferència amb els delinqüents i els corruptes rau en que els lluitadors no-violents no se'n amaguen i accepten les conseqüències dels seus actes, siguin la presó o l’exili. El dolor que la legislació opressora causa en persones honestes i pacífiques ha de posar de ressaltar la ignomínia del sistema legal. Aquesta força moral va ser l’arma de Gandhi, Martin Luther King o Mandela que van mobilitzar els seus compatriotes i van sensibilitzar els demòcrates de tot el món.

 

    Aconseguir aquesta autoritat moral i la solidaritat que desencadena exigeix ser extremadament precisos sobre la naturalesa dels actes de desobediència. No podem seguir l’estratègia habitual dels advocats en processos penals normals que se centren en obtenir la llibertat provisional dels clients. Ens trobem en una persecució política i les decisions judicials no segueix la lògica processal sinó política. D’aquí uns mesos hi haurà un macroprocés amb desenes d’inculpats als quals els poden caure llargues penes de presó.

 

    Només des d’una enorme dignitat ètica, atorgant a la nostra lluita una actitud gandhiana, podrem commoure els sentiments morals de l’opinió pública europea, i de part de l’espanyola. Hauran de ser els ciutadans d’aquests països i les seves organitzacions de drets humans les que pressionin els seus governs. En aquest sentit el dejuni col·lectiu pels presos polítics, seguint l’acció que es va fer a Cornellà, s’iniciarà aquest dilluns als Caputxins de Sarrià i que continuarà per tot Catalunya, contribuirà a evocar les vagues de fam de Gandhi, o de Xirinacs.

 

    La mateixa actitud de dignitat cal mantenir-la en la vessant institucional del moviment de desobediència civil. La legitimitat d’obtenir la majoria parlamentària en unes eleccions és una característica específica del cas català de la que mai van poder gaudir Gandhi o Mandela. Aquesta dimensió política proporciona un impacte molt gran al moviment, però complica saber quina és l’actuació correcta en cada moment i mantenir una línia d’actuació d’alt nivell de noblesa. La disjuntiva entre legitimitat i pragmatisme apareix a cada moment. Així, després del referèndum d’autodeterminació, calia fer honor al seu caràcter vinculant per a les forces que l’havien convocat o bé calia evitar la intervenció de la Generalitat amb l’article 155? Es va imposar la dignitat i l’acompliment dels compromisos va ser determinant per la victòria independentista del 21 de desembre, en les eleccions il·legítimes convocades per Mariano Rajoy. Si s’hagues cedit a les pressions la desmoralització hauria provocat una important abstenció independentista i avui potser no hi hauria majoria republicana al Parlament.

    El mateix dilema entre legitimitat i pragmatisme es reprodueix en la investidura del President de la Generalitat. La dinàmica de la resistència pacífica no permet sotmetre’s a les amenaces dels poders espanyols que volen impedir que sigui investida President de la Generalitat la persona escollida pel bloc que va guanyar democràticament les eleccions. Sabem que l’Estat espanyol té la força necessària per destituir el President Puigdemont si és nomenat. Sabem que el seu Tribunal Constitucional s’ha saltat la seva pròpia llei per dictar mesures cautelars. Sabem que el poble català i el President del seu Parlament està indefens davant d’aquest abús de poder. També som conscients de la necessitat i urgència de recuperar les institucions nacionals segrestades.

 

   Però la no-violència ens impedeix sotmetre’ns a l’arbitrarietat espanyola per por a les conseqüències legals. La resistència passiva implica que l’Estat espanyol hagi d’acomplir les seves amenaces, que destitueixi el nou President de la Generalitat per la força i que afegeixi el President del Parlament a la llista de persones processades. Aquest és l’únic camí per accelerar la pèrdua de reputació democràtica del Regne d’Espanya.

 

  A mida que s’incrementin el nombre de representants democràtics processats, empresonats i exiliats, s’acumularan les infraccions dels tractats fundacionals de la Unió Europea i la desaprovació de l’opinió pública europea. Al final, no sabem quan de temps, la situació esdevindrà insostenible per als governs europeus que ara no s’impliquen en el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. En el cas de Sud-àfrica les potències occidentals durant anys no van fer res contra l’apartheid. Tot i així l’acció conjunta de dos amics, Nelson Mandela des de la presó i Oliver Tambo des de l’exili, van mobilitzar milions de persones arreu del món, que van fer canviar la passivitat dels seus governs. Finalment van derrotar l’apartheid de Sud-àfrica, un règim molt més ignominiós i brutal que l’espanyol. 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut