La interlocutòria del jutge Pablo Llanera, que denega la presència de Jordi Sànchez al Parlament de Catalunya per la seva investidura, és el paradigma de la parcialitat, dels judicis d’intencions presentats com a proves, d’atemptat contra els principis elementals de la democràcia. Demostra que el jutge del Tribunal Suprem en el procés contra el Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament és més parcial i té menys respecte als procediments d’un Estat de Dret que no pas el jutge Quartus de Wet que va presidir el judici sumaríssim contra Nelson Mandela.
En el judici de Rivonia, a finals de 1963, el fiscal Percy Yutar va imputar Mandela i onze companys d’actes de sabotatge per preparar una revolució violenta que havia de ser seguida d’una invasió armada del país. Tota l’acusació es basava en judicis d’intencions polítics en el mateix estil que fa servir el jutge Llarena en la interlocutòria citada. Formava part d’una campanya mediàtica portada a terme per la premsa sud-africana blanca que cada dia titulava: «revolució de caràcter militar». Els mitjans de comunicació espanyols han la mateixa tècnica que els periodistes racistes de Pretòria, perquè jutges i redactors comparteixen una mentalitat supremacista. Els articulistes del apartheid estaven convençuts que la superioritat de la raça blanca legitimava les persones d’origen europeu a imposar la legalitat i l’Estat de Dret de l’apartheid sobre els negres, als que negaven el dret a votar. Els periodistes espanyols estan convençuts que la Unitat d’Espanya els legitima a imposar la seva sobirania als catalans sense el seu consentiment, sense respectar el resultat de les eleccions catalanes.
En el primer judici després de la detenció de Mandela, Bram Fischer, el seu advocat, va ressaltar que el fiscal Yutar acusava al seu client de ser autor d’uns sabotatges realitzats mentre era a la presó. El fiscal no va saber que contestar. El jutge Quartus de Wet li va etzivar: «La base de la seva argumentació, tal com ho veig, senyor Yutar, és que vostè està convençut de que els acusats són culpables». A continuació el jutge, blanc i segregacionista, va desestimar el cas i va aixecar la sessió. Els membres de l’ANC (African National Congrés) havien de quedar lliures, però la policia sud-africana blanca els va tornar a detenir, aplicant-los la llei antiterrorista.
Podríem aplicar les paraules del jutge de l’apartheid a la interlocutòria del Sr. Pablo Llarena contra Jordi Sánchez. Ell sap que no té cap base de fets per sustentar el delicte de rebel·lió perquè va retirar l'euro-ordre contra el President i els consellers exiliats a Bèlgica. Tampoc no es va atrevir a presentar-la a Dinamarca, ni a Suïssa, i, amb tota probabilitat, tampoc la presentarà al Regne Unit.
Al cap d’uns mesos es va repetir el judici contra els dirigents de l’ANC sud-africana. El mateix fiscal acusava el futur premi Nobel de la Pau d’alta traïció per preparar una invasió guerrillera, delicte que comportava la pena de mort. En aquesta segona avinentesa Nelson Mandela, en contra dels consells dels seus advocats, va optar per fer una declaració política per justificar la seva resistència passiva primer, i el seu pas a actes de sabotatge sense víctimes personals davant l’absolut tancament del règim de l’apartheid. Va acabar el seu al·legat amb aquestes paraules: «He dedicat tota la meva vida a la lluita del poble africà…He acaronat l’ideal d’una societat democràtica i lliure en el que totes les persones convisquin juntes en harmonia… Si és necessari és un ideal pel qual estic disposat a morir».
La sala era plena del judici era plena d’observadors internacionals, se celebraven actes de solidaritat arreu de món, fins i tot a la Catedral de Sant Paul de Londres. El cas ocupava les planes de tota la premsa internacional i l’agenda de les Nacions Unides. Finalment el líder africà es va lliurar de la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua i es va passar 27 anys a la presó. El Consell de Seguretat va demanar l’amnistia per a Mandela i els seus companys; en la votació els Estats Units i la Gran Bretanya es van abstenir, per la seva vergonya perpètua. Quan la Unió Europea calla en el cas català, cal no oblidar aquest antecedent.
El Regne d’Espanya prepara el «judici de Madrid» contra el Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament de Catalunya per aquesta tardor. Hem de convertir-lo en una reedició del «judici de Rivonia» contra Nelson Mandela, amb la gran diferència que el procés català ha estat totalment pacífic i no hi hagut cap delicte de rebel·lió. Al judici del Tribunal Suprem de Pretòria destacava que els jutges i fiscals eren blancs, mentre que els acusats eren negres. Al «judici de Madrid» els jutges i fiscals seran espanyols, mentre que els acusats seran catalans. Perquè entre els més de setanta magistrats del Tribunal Suprem espanyol no hi ha pràcticament cap jutge català. Per ressaltar aquest fet només cal que els acusats usin la seva llengua. Des d’ara hem de preparar la repercussió internacional del judici del Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament per posar de manifest que la brutalitat judicial és la continuació de la brutalitat policial del u d’octubre.
