Quan s’arriba a la fase de màxima confrontació en un conflicte polític, hi ha un moment en el qual cal prendre la iniciativa per passar a la fase següent, la de propostes. El 1985 la confrontació entre la majoria negra de Sud-Àfrica i el règim de l’apartheid estava en el seu punt més dramàtic. Oliver Tambo, president de l’African National Congres, havia demanat als demòcrates sudafricans de fer ingovernable el país i ho estava aconseguint. Es multiplicaven els sabotatges, les vagues esclataven una darrera l’altra, hi havia una agitació permanent als suburbis negres com Soweto. En paral·lel la campanya internacional contra el sistema racista era cada cop més intensa fins al punt que les Nacions Unides havien decretat sancions internacionals contra Sudàfrica. En aquest context Nelson Mandela, que va refusar la llibertat personal si no s’alliberaven tots els presos polítics, va demanar privadament diàleg al Govern opressor.
Havia constatat que la duríssima repressió del règim sudafricà no havia pogut acabar amb la resistència negre. Tanmateix els lluitadors per una Sudàfrica no-racista no podien derrotar el Govern sudafricà per la seva superioritat militar. Aquest empat es podia perllongar indefinidament i Mandela va sentir la necessitat de preparar una fase de propostes. El President Botha posava tres condicions: la fi a la lluita armada, el trencament amb el Partit Comunista i la renúncia a un govern de la majoria negre. Mandela sabia que els blancs tenien un pànic compulsiu a perdre el poder i esdevenir una minoria. L’objectiu de les converses era trencar aquesta angoixa extrema a base de detallar propostes i de la coneixença personal. Després de mesos d’insistència va aconseguir la celebració de reunions secretes amb ministres del govern, el cap del serveis secrets, generals, entre d’altres, sense desencallar cap assumpte.
Finalment va aconseguir una trobada secreta amb el President Botha. Li va preparar un memoràndum que constava de tres parts. En la primera exposava les raons que havien portat la majoria negra a la desobediència civil i, fracassada aquesta, al sabotatge. A continuació rebatia les tres principals demandes del seu Govern. A la tercera part proposava negociacions en dues etapes. Una primera per crear el clima apropiat amb l’alliberament dels presos, el cessament de la lluita armada, etc. En la segona etapa per abordar l’establiment d'una democràcia de sufragi universal sense distincions de races, amb garanties de seguretat per a la minoria blanca.
Afortunadament el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya és molt lluny de la virulència del sudafricà, sense morts, ni tortures, ni milers de detencions policials. Tot i així, el referèndum de l’u d’octubre amb la brutalitat policial, la posterior aplicació de l’article 155, l’exili i els presos polítics, els abusos de poder dels Tribunals en les investidures, han portat el xoc entre Catalunya i Espanya a la màxima tensió.
En aquestes condicions el President Puigdemont des de l’exili, el vicepresident Junqueras des de la presó i el Parlament de Catalunya haurien de presentar un memoràndum al President del Govern espanyol per entaular converses. Seguint l’esquema de Mandela en una primera part hauria d’exposar els antecedents del conflicte des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat en referèndum, explicant com la negativa a un referèndum com el d’Escòcia no ens han deixat altra via que la desobediència civil.
En una segona part hauria d’assenyalar que no hi haurà retorn a “normalitat” entesa com a l’acatament d’un Estatut que no ha estat votat pel poble català en referèndum. Hauria d’advertir que la desobediència civil al carrer, a les institucions catalanes i a les instàncies internacionals, continuarà mentre Catalunya no pugui exercir el dret a l’autodeterminació, no siguin alliberats els presos polítics i anul·lada la causa de rebel·lió contra els exiliats i repressaliats. La intransigència dels partits constitucionalistes i la capacitat de resistència de la majoria republicana fa preveure un conflicte de llarga durada. Aquesta confrontació, sumada a la corrupció, al bloqueig polític i la degradació del sistema judicial, incrementa el risc d’una desestabilització profunda del règim del 78. Sobretot quan les condicions econòmiques internacionals no siguin tan favorables. Aquest perill d’inestabilitat greu a la quarta economia de la zona euro hauria d’incitar als Estats europeus a mediar en el conflicte.
En una tercera part s’haurien d’esbossar les qüestions de principi a resoldre, els protagonistes per una i altra banda d'unes possibles negociacions, els procediments per saber la voluntat del poble de Catalunya, els interessos econòmics en joc, la pertinença a la Unió Europea i els períodes de transició per mantenir l’estabilitat de l’Estat espanyol i de la zona euro si els electors reafirmen l’opció per la independència, etc.
La finalitat d’aquest memoràndum no és que Mariano Rajoy o Albert Rivera que sembla el seu successor, l’acceptin, sinó fer saber al “deep state”, als poders fàctics espanyols, les condicions de la part catalana per a la solució pactada del conflicte. També els Estats europeus, ara oposats a la independència de Catalunya, puguin calibrar que proporciona més estabilitat a la Unió Europea: el suport incondicional al Regne d’Espanya o els passos assenyalats al memoràndum per la resolució democràtica del conflicte.
