A l’esborrany de ponència política de la Conferència Nacional d’ERC sorpren el contrast entre la clara estratègia social que s’hi presenta i una estratègia política en la que predomina el distanciament sobre el procés que va portar aln referèndum i la proclamació de la República sobre les propostes polítiques concretes per al futur.
En el primer àmbit es proposa eixamplar la base social de l’independentisme per assolir una majoria sòlida i no efímera. Per aconseguir aquest objectiu es preveu enfortir els lligams amb els moviments socials progressistes, aproximació que es considera afavorida per la repressió venjativa desfermada per l’Estat espanyol, la qual ha provocat una indignació que s’esten més enllà de l’independentisme. L’ampliació dels sectors socials s’aconseguirà, també, amb unes polítiques de cohesió social, fetes des de totes les institucions. Igualment la ponència defensa el consens al voltant de constituir “un sol poble” forjat a la lluita antifranquista, ara amenaçat per l’avenç electoral de Ciutadans. A més amplia la voluntat integradora a la inmigració provinent d’altres continents per tal que la desigualtat no es transmeti d’una generació a la següent com ha passat a molts països europeus.
En canvi en l’àmbit polític, tot i que la ponència inicial vol “bastir una nova estratègia, realista, valenta i eficaç”, s’hi destaquen més els elements negatius que no pas els propositius. Al llarg de les pàgines s’evidencia la crítica al programa de “Junts pel Si” de 2015, basat en el full de ruta de l’ANC. El xoc inicial amb el búnquer de l’Estat espanyol destil·la un estat d’ànim derrotista amb frases com “no hem estat capaços de fer realitat la República Catalana”, o bé “avui en dia l’independentisme no és suficientment poderós, encara, … representa aproximadament un 50% de la població catalana”. Els passos que es proposen no són nous, ni valents, ni eficaços. Emfatitzar que “el procés cap a la República Catalana serà clarament multilateral, des del punt de vista social, econòmic, polític i institucional” és pura retòrica si no es concreta en proposta definides.
A la pràctica s’esbossa una línia política que consisteix en retornar a la “normalitat” d’un Estatut que no és el que va votar el poble català en referèndum, a un Estatut que la militància d’ERC es va oposar l’any 2006. Suposa retornar a la fracassada demanda del “dret a decidir”, a la proposició de llei per referèndum sobre la independència que Marta Rovira, en Joan Herrera i en Jordi Turull van defensar al Congreso de Diputados el dia 8 d’abril de 2014 i que aquest no ni tans sols admetre a tràmit. Va ser el fracàs d’aquesta via la que va obligar a la majoria del poble català a emprendre el dur camí de la desobediència civil. Una lluita no-violenta que ha estat criminalitzada per l’Estat espanyol amb el resultat de nou persones empresonades, sis a l’exili i una multitud d’encausats. La ponència no entèn que només mantenint la resistència pacífica i internacionalitzant el conflicte com s’ha fet amb el referèndum i la proclamació de la República s’aconseguirà “que el govern de Madrid dialogui d’una vegada amb el sobiranisme de cara a assolir una sortida a l’escocesa pel conflicte polític català”.
La clau del conflicte amb Espanya és la negativa taxativa d’aquesta a aceptar un pacte com el que van acordar el Parlament britànic i el Parlament escocès quan el SNP va obtenir el 44% dels vots. La brutalitat policial de l’u d’octubre i la brutalitat judicial d’acusar de rebel·lió armada al Govern, al Parlament i els presidents de les entitats sobiranistes són la prova fefaent de fins on estan disposats a arribar el govern, el parlament i la justícia espanyoles. Alhora són els motors de la internacionalització del conflicte entre Catalunya i Espanya. Estan decidits a suportar la caiguda de la seva reputació democràtica internacional abans que reconèixer el dret del poble català a l’autodeterminació. Tanmateix la dependència internacional d’Espanya és la seva baula feble i la recerca d’una mediació europea és la clau per a la resolució democràtica del conflicte. Només si aquest es manté viu, en primera plana dels mitjans de comunicació, aconseguirem trencar la posició de “no-intervenció en assumptes interns espanayols” de les potències europees.
El realisme repetidament invocat ens ha de portar a constatar que negada l’aspiració màxima el Regne d’Espanya tampoc està en disposició a negociar cap dels grans temes que el Tribunal Constitucional va modificar amb la seva sentència: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, ja que va ser reduida a subespècie; la creació d’un poder judicial català; l’equiparació del dret i el deure de conèixer el català i l’espanyol; un sistema de finançament bilateral.
El realisme ens fa constatar que el Regne d’Espanya només vol la derrota total del sobiranisme. Ara no té capacitat política de negociar res perquè ha enverinat de catalanofòbia l’opinió pública espanyola i, a prop de noves eleccions, només li val la victòria total. No té, ni tant sols, capacitat econòmica per renovar el sistema de finançament autonòmic que ja havia d’haver efectuat l’any 2014. I molt menys té capacitat per reconduir els processos judicials oberts contra l’independentisme com s’ha vist en el refús del Tribunal Suprem d’acceptar la petició de la Fiscalia General de l’Estat d’atorgar la llibertat condicional a Joaquim Forn.
La Conferència Nacional d’ERC hauria pogut estar una avinentesa solemne per confirmar el manteniment de la desobediència civil al carrer i a les institucions fins que el Regne d’Espanya s’avingués a una resolució democràtica del conflicte, seguint el patró d’altres conflictes més greus, com per exemple els Acords de Divendres Sant de 1998 d’Irlanda del Nord. La Conferència del juliol podria ser l’escenari escaient per establir les condicions, les etapes i els passos d’una resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Caldria que els militants d’ERC reaccionessin com van fer el 2006 quan la direcció d’ERC propugnava el “si crític” al referèndum de l’Estatut i les assemblees territorials van imposar el “no”.
