Aquest dimarts els partits constitucionalistes, els del bloc del 155, han refusat la resolució d’ERC que demanava un diàleg bilateral sense condicions entre el govern espanyol i el català. En els vuit anys de conflicte que portem el fet que menys comprenen els governs europeus és la total absència de converses entre el Govern espanyol i la majoria independentista. L’interès alemany per la resolució del conflicte català no cessa per evitar que empitjori. Ho demostra la visita de Michael Müller, president del Bundesrat i alcalde de Berlín a Madrid on ha plantejat la qüestió catalana. Ahir en la roda de premsa d’Angela Merkel i Pedro Sánchez el tema va tornar a sortir. Per intentar recuperar la reputació democràtica a Europa el nou President de Govern espanyol aparentava voluntat de diàleg. Avui amb el refús al diàleg ha quedat retratat!
Pedro Sánchez persegueix un diàleg per retornar el nostre país a la “normalitat” constitucional i estatutària. La realitat és que el Govern espanyol no pot oferir res. Si pot renovar un finançament autonòmic que porta quatre anys caducat, no pot afrontar reptes de més abast com una reforma constitucional. A Berlín va declarar que “El que va representar l'1-O és una pàgina que s'ha de deixar enrere“. En contrast a la passada moció de censura va reconèixer que Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que els seus ciutadans van votar. El poble català no pot oblidar ni la defensa pacífica dels col·legis electorals, per un cantó, i la brutalitat policial, per l’altre. No podem retornar a la Constitució i l’Estatut anteriors a 2010 perquè el pacte de 1978 ha estat dinamitat pel Tribunal Constitucional des de la seva sentència contra l’Estatut fins a les seves mesures cautelars per impedir la investidura del President Puigdemont.
En aquest context l’entrevista del President Torra amb el President Sánchez ha de tenir l’objectiu de convèncer les potències europees de la inevitabilitat d'un referèndum vinculant sobre la independència. El règim espanyol es negarà de manera absoluta a la seva celebració i només la pressió internacional pot doblegar-lo. Per aquesta raó cal recordar sense defallir a tota l’opinió pública internacional que el primer que va «saltar-se la llei» va ser el Tribunal Constitucional quan va vulnerar l’article 152.2. que estableix: “Una vegada sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments en ells establerts i amb referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. Davant aquesta vulneració flagrant dels principis democràtics i de la mateixa constitució espanyola, el poble català no es podia resignar. Després d’organitzar les manifestacions més espectaculars de l’Europa actual a favor de la independència i de la victòria a les eleccions de 2012 el Parlament va presentar una proposició de llei al Congrés de Diputats per pactar un referèndum com el d’Escòcia.
L’abril de 2014 davant la proposta catalana el Regne d’Espanya tenia dues possibilitats. La democràtica, la normal en un país de la Unió Europea, era negociar la proposició de llei del Parlament sobre el referèndum seguint l’exemple de David Cameron i Alex Salmond. La segona era la sortida autoritària, la d’imposar la voluntat de l’Estat contra una nació indefensa. Les institucions espanyoles van seguir l’exemple de la Turquia d’Erdogan en relació amb els kurds. Els resultats han estat els mateixos: a Turquia els dos presidents del Partit dels Pobles Democràtics (HPD), Selahattin Demirtas i Figen Yüksekdäg, són a la presó acusats de terrorisme. A Espanya el govern de la Generalitat a l’exili i la presó acusats de rebel·lió militar.
Davant l’autoritarisme espanyol, amb tots els poders d’un Estat, la majoria de Catalunya només tenia una sortida pacífica: la desobediència civil. És a dir seguir els passos de Gandhi davant del poder absolut de l’Imperi britànic; els passos de Martin Luther King contra la Constitució d’Alabama que establia la segregació racial; l’estratègia inicial de Nelson Mandela contra el règim de l’apartheid sud-africà. El President Torra ha d’aprofitar la trobada amb Pedro Sánchez per insistir davant periodistes de tot el món que l’u d’octubre no va ser un moviment insurreccional, sinó una desobediència com a últim recurs en defensa del dret inalienable a l’autodeterminació.
És molt positiu que el President de la Generalitat deixi clar que la desobediència civil continua i que estem preparats per organitzar nous episodis d’insubmissió. Perquè tant el President Sánchez com el seu ministre d’exteriors fan declaracions sobre la necessitat de dècades per restablir el que ells entenen com a normalitat. El President Torra, de manera encertada, vol donar al govern espanyol una oportunitat per a la resolució democràtica del conflicte. Però les potències internacionals no pressionaran el Govern espanyol per una sortida democràtica al conflicte si aquest s’esvaeix. Per assolir que el diàleg desemboqui en unes negociacions com les d’Irlanda del Nord o les de Sud-àfrica, cal estar preparats per a continuar la desobediència civil i a omplir, si és necessari, les presons espanyoles. Cal continuar guanyant eleccions, les municipals i europees de l’any vinent. En definitiva per negociar cal fer patent la capacitat de Catalunya de desestabilitzar Espanya.
