Pedro Sánchez admet que Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que els ciutadans van votar. Aquest reconeixement és una càrrega de profunditat que acabarà enfonsant el règim de 1978. És una confessió de que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va infringir l’article 152.2. de la constitució vigent que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment. El president espanyol creu que la prevaricació del Tribunal Constitucional es pot arreglar amb la votació d’un nou Estatut. A qui vol enredar Pedro Sánchez? Les mateixes causes que van fer naufragar l’Estatut de 2006 (l’oposició del Partit Popular, de l’oligarquia i dels mitjans de comunicació espanyols) provocaran els mateixos efectes. Ara la situació a Espanya és pitjor que fa deu anys: la pugna entre el PP i Ciudadanos fa inviable tant la reforma de la Constitució com un nou Estatut. A Catalunya la majoria ha quedat escaldada amb l’autonomia.
El Secretari General del PSOE no és conscient que la sentència de l’Estatut va dinamitar l’article 2 de la Constitució espanyola. Va ser un pacte entre l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, per un costat, que recollia el tercer punt de la Assemblea de Catalunya, és a dir el restabliment dels principis i institucions de l’Estatut d’Autonomia de 1932 com expressió del dret a la autodeterminació. Per l’altra banda, els poders fàctics de la monarquia que heretaven el concepte d’unitat d’Espanya del General Franco. Al referèndum de 1978 el poble català va donar el seu consentiment als dos paràgrafs de l’article segon perquè lliguen de manera indestriable la unitat de la Nació espanyola amb el reconeixement i la garantia del dret a l’autonomia de les nacionalitats. Aquest consentiment va esclatar amb la sentència de 2010: no hi ha pitjor atac al reconeixement de Catalunya com a nacionalitat que el Tribunal Constitucional modifiqui un Estatut aprovat pels seus ciutadans en referèndum. No hi ha un atemptat major contra la garantia del dret a la autonomia que infringir l’article de la constitució que prohibeix la modificació de l’Estatut sense referèndum. Perquè els catalans hem d’acatar la part de l’article 2 de la Constitució que estableix la unitat d’Espanya si el Tribunal Constitucional tritura la part que reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats?
Rebentat el pacte constitucional de manera unilateral per l’Estat espanyol la majoria del poble català va passar a exigir l’exercici el dret a l’autodeterminació. L’abril de 2014 el Parlament de Catalunya va presentar una proposició de llei per celebrar un referèndum com el d’Escòcia al Congrés de Diputats. El PSOE es va alinear amb el Partit Popular per a ni tant sols admetre-la tràmit. L’antic vicepresident del Tribunal Constitucional, Francisco Rubio Llorente, va defensar que era possible celebrar un referèndum consultiu. Alhora va advertir que la negativa a convocar-lo portaria a vies alternatives d’efectes impredictibles, com les “eleccions plebiscitàries”. Joan Tardà li ho va recordar a Pedro Sánchez en la seva compareixença al Congrés de Diputats d’aquest dimarts. Va enumerar-li les terribles conseqüències de les «eleccions plebiscitàries»: la brutalitat policials de l’u d’octubre, el retorn dels presos i exiliats polítics al Regne d’Espanya, la caiguda de la seva reputació internacional, l’aprofundiment de l’abisme emocional entre catalans i espanyols, entre d’altres.
El representant d’ERC al Congrés va avisar: si com el 2014 els partits constitucionalistes es neguen novament a un referèndum d’autodeterminació la història es repetirà. «Les mateixes causes tindran els mateixos efectes» va sentenciar. La conculcació d’un dret inalienable portarà la majoria del poble català i les seves institucions democràtiques a repetir la desobediència civil que va començar amb les eleccions de setembre de 2015 i va culminar amb la proclamació de la República Catalana de l’octubre de 2017.
En un diàleg rutinari entre institucions espanyoles i catalanes els poders executius, judicials, econòmics i mediàtics espanyol no admetran mai un referèndum sobre la independència. Només s’aconseguirà després d’una desestabilització profunda del règim monàrquic provocada pel conflicte català, fins a forçar la intervenció oculta o amagada de les potències europees. Per tant el camí de la República Catalana comporta mantenir el temps necessari les grans mobilitzacions, les campanyes contra els interessos de les grans companyies de l’IBEX com les de l’ANC, les victòries electorals per consolidar la legitimitat i els poders administratius del sobiranisme.
En aquesta llarga marxa per forçar uns acords com el de Divendres Sant a Irlanda del Nord és imprescindible assumir les conseqüències penals de la desobediència civil. Com ho ha fet Jordi Sánchez i Jordi Cuixart per manifestacions pacífiques al carrer i els dirigents democràtics que són a la presó o a l’exili. L’experiència dels darrers mesos ha corroborat el que va escriure Mahatma Gandhi sobre la insubmissió pacífica. El que semblava una victòria del poder esdevé una derrota perquè la persecució judicial, amb presos i exiliats, ha internacionalitzat el conflicte entre Catalunya i Espanya com mai fins ara s’havia aconseguit. Mai no havíem arribat tant lluny com repeteix Joan Tardà
Ara bé, tot el dolor acumulat fins ara en forma de presó i exili haurà estat inútil si no hi ha al davant del nostre poble representants disposats a seguir l’exemple dels perseguits per la justícia espanyola. Cal resistir de manera no-violenta davant cada interlocutòria judicial abusiva com a única manera de posar en evidència la injustícia de les lleis i dels tribunals que les apliquen. Les potències europees no reaccionaran fins que el nombre d’empresonats per defensar el dret a l’autodeterminació esdevingui insuportable per a l’opinió pública europea.
