La brutalitat policial, la persecució judicial han amargat la revolució dels somriures que proclamava l’enyorada Muriel Casals. Costa mantenir la cara riallera però no podem tancar-nos en el búnquer de la ràbia, que és el que busca l’hostilitat extrema del Regne d’Espanya. El moviment per la república només vencerà si continua com la revolució de l'empatia. Dissabte passat, mentre al Parlament hi havia el debat d’investidura, el periodista David Miró visitava Oriol Junqueras i Raúl Romeva a la presó d’Estremeras on, assegura, “hi ha gent que pensa en el llarg termini, amb mirada àmplia”. I recull les paraules de Raúl Romeva que el vidre dels carcellers no van poder interceptar: “La República no és una trinxera. Només avançarem si sortim de la trinxera”. “Mà estesa i empatia, màxim respecte per a tothom”. “El que hi ha és por: els hem de convèncer que la República no va contra ningú”. La mateixa actitud de Nelson Mandela a la duríssima presó de Robben Island: només podia vèncer el règim de l’apartheid si arribava a entendre els temors dels blancs a un govern de la majoria negra.
El mateix dia Daniel Innerarity publicava “L’aliança dels neuròtics” a La Vanguardia que tractava com superar els conflictes polítics aguts, aquells en els quals cada part està segura que el contrincant busca no només guanyar, sinó la seva destrucció. El títol de l’article prové del mecanisme que, segons filòsof quebequés Charles Taylor, apassionat de la ressolució de conflictes, es produeix en confrontacions en les quals “els somnis d’uns són els malsons dels altres”. Aplicat al nostre cas la part catalana està convençuda que l’Estat espanyol està disposat a tot , des d’empresonar els dirigents electes inventant-se delictes de rebel·lió a destruir la convivència, amb la finalitat de convertir la catalanitat en un fet residual fins a la seva desaparició. A la vegada la part espanyola considera la independència de Catalunya una mutilació, com si els tallessin un braç; per tant no la reconeix com a subjecte polític i considera que té dret a retenir-la sense necessitar el consentiment dels seus ciutadans.
Innerarity assenyala que mai és impossible el diàleg i que una forma subtil de menyspreu de l’adversari consisteix en considerar-lo fora de l’abast de la persuasió política, despreci que justifica la pròpia negativa a revisar la pròpia posició. En un conflicte la fase de diàleg és més exigent que la confrontació perquè obliga a oferir arguments quan en la fase anterior era suficient una declaració de principis. Finalment adverteix: “La questió no és si hi haurà pacte o no, sinó com preparar-se per un joc en el que perdrà el que aparegui com el culpable de no haver-lo assolit”. Cal tenir molt present aquest avís perquè al Québec l’independentisme ha perdut la majoria social perquè va semblar menys dialogant que l’Estat canadenc, que va ser capaç de capgirar la seva Constitució per fer-la atractiva per la majoria dels quebequesos.
El Regne d’Espanya és incapaç d’una resposta com la canadenca i ha optat per una estratègia repressiva que pot causar molt de dolor durant molt de temps, però està condemanada al fracàs. Per això des de fa anys la majoria de mitjans de comunicació espanyols segueixen el mandat de José Maria Aznar de 2012:“Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España” i aboquen les seves tergiversacions periodístiques sobre les llars catalanes on les televisions de Madrid tenen més de dues terceres parts d’audiència. Un dels puntals d’aquesta ofensiva, planificada des del “Deep State” espanyol, és presentar el moviment republicà com una insurrecció etnicista d’una meitat dels ciutadans de Catalunya que es vol imposar a l’altra meitat per la força. Per obtenir aquest objectiu l’ideòleg de Ciudadanos Francesc Carreras instava en un article a rebentar el consens “un sol poble”.
Per afrontar aquest bombardeig mediàtic cal ressaltar la naturalesa pacífica, democràtica, gandhiana, de la desobediència civil sobiranista. Cal recordar el caràcter democràtic del republicanisme català que accepta el resultat de les eleccions encara que perdi. Cal insistir que els abusos de l’Estat espanyol no ens han deixat altre camí que la desobediència pacífica per defensar el dret a l’autodeterminació de tots els ciutadans de Catalunya, no només d’una part. No teniem cal altra camí: l’única alternativa a la rendició era la resistència pacífica.
En la nova legislatura el procés constituent ha de ser la demostració que estem en la revolució de l’empatia, que una part no vol imposar-se a l’altra, sinó fundar el nostre futur comú. Ja s’han engegat diversos intents de proveïr-nos d’aquesta visió de futur ben fonamentada, com el Congrés Catalunya i Futur. A partir del programa de govern de la nova legislatura caldria organitzar un “diàleg constituent” com un pas previ al procés constituent i esforçar-nos en que hi participi tota la ciutadania. Preveure milers de petites trobades de persones que es coneixen perquè cada dia es veuen a l’escola, treballen o estudien juntes per parlar de l’esdevenidor de tots. Aquest diàleg previ a la fase constituent pròpiament dita ha d’estar dissenyat per tal que tota la comunitat educativa participi en el futur de l’ensenyament; per tal que treballadors i empresaris, sindicats i patronals, esbossin el futur de les relacions laborals; per tal que pagesos estudiin el futur de l’agricultura; perquè metges i pacients parlin del futur del sistema de salut català; perquè lloguaters i afectats per les hipoteques debatin com resoldre un dels problemes més greus del nostre país. I així en tota la resta d’àmbits, des de la cultura a l’energia, des de la preservació de la natura a la recerca científica.
Al llarg del “diàleg constituent” s’evidenciarà la confrontació del poble català amb les elits extractives que dominen l’Estat espanyol gràcies al seu control del mitjans de comunicació. Tanmateix podem estar segur que els ciutadans espanyols no estan fora de l’abast de la nostra persuasió política com tractaré en un altre article.
