El dia 1 d'octubre no hi va haver només 2.200.000 votants; van ser, sobretot, 2.200.000 resistents pacífics. Un practicant de no-violència es distingeix d’un delinqüent perquè aquest intenta escapar de la policia i la justícia, mentre que el resistent pacífic assumeix les conseqüències penals dels seus actes. Mahatma Gandhi ressaltava que la no-violència era sobretot “insistència en la veritat”, obstinació en la justícia que intenta fer a l'opressor, vulnerable al poder de l’ètica. La resistència pacífica implica la disposició a patir en pròpia carn les conseqüències de defensar la veritat i no reaccionar amb violència.
El primer diumenge d’octubre dos milions dos-cents mil catalans van exercir el seu dret a l’autodeterminació patint les conseqüències de votar: la logística del referèndum transportant urnes, paperetes i sobres; constituint meses; fent les actes d’escrutini, les hores i hores de defensa dels col·legis electorals, la brutalitat policial, les llarguíssimes cues en alerta per la possible arribada de la policia. La seva resistència a les càrregues de la policia i la guàrdia civil va obrir a tot el món els telenotícies, les portades dels diaris, les pàgines web. La seva desobediència, combinada amb la repressió espanyola, va posar el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya al centre de l’agenda política internacional, a una escala mai assolida.
El dia 3 d’octubre milions de resistents van fer una aturada general de país que va paralitzar Catalunya i va convertir el conflicte intern espanyol en un problema global. Els inversors internacionals van començar a retirar els fons invertits a la borsa espanyola. El valor d’aquestes va caure en milers de milions d’euros, castigant de manera específica a les set empreses catalanes que cotitzen a l’IBEX, entre elles Caixabank i Banc Sabadell. Aquestes i altres empreses van decidir canviar el seu domicili social fora de Catalunya. Aquesta fugida té pocs efectes pràctics i només té una finalitat: crear inquietud i, fins i tot, un cert pànic. És comprensible que el conseller d’empresa s’alarmi. Però és una conseqüència bastant menys dolorosa que una bastonada o una detenció i que els resistents pacífics estan disposats suportar per assolir el seu dret a l’autodeterminació. L’any 2009 ja vaig predir aquesta situació al capítol final del llibre «Declaració Unilateral d’Independència».
Els milions de resistents de diumenge i dimarts estan a punt per a assumir les conseqüències de la proclamació de la independència. Sabem que aquesta no suposarà la desconnexió unilateral de l’Estat espanyol perquè no tenim la força per imposar un sistema judicial propi, un sistema fiscal i de pensions propis, ni les altres estructures d’Estat necessàries. Som conscients que el Parlament només pot proclamar davant la resta del món que no formem part del Regne d’Espanya de manera voluntària, sense fer-ho efectiu. Només podrem portar a terme el que depèn de nosaltres mateixos, el procés constituent.
La declaració d’independència no portarà a la desconnexió, sinó que desencadenarà, de manera ineluctable, la repressió espanyola que ja tenen preparada. Uns atacs que també es produirian de totes formes. La majoria del poble català està disposada a patir totes les conseqüències d’aquesta desobediència feta pels nostres representants. Per un costat l’Estat espanyol intervindrà les institucions catalanes amb la suspensió del Parlament i afectarà els mitjans de comunicació públics (TV3, Catalunya Ràdio, etc.), els Mossos d’Esquadra, l’ensenyament, la suspensió del Parlament, etc. Per l’altre el Regne d’Espanya haurà de suspendre drets fonamentals i el processament, i probable detenció, del President i vicepresident de la Generalitat i altres membres del Govern, la Presidenta del Parlament, acompanyada de la Mesa i els diputats de la majoria independentista.
La majoria del poble català haurà de respondre a aquesta agressió amb grans moviments de no-violència que commoguin l’opinió pública europea, que al seu torn haurà d’impel·lir els dirigents dels seus Estats a actuar. La Unió Europea té la capacitat per forçar l’Estat espanyol a acceptar una mediació internacional o directament un referèndum d’autodeterminació vinculant per a Espanya, supervisat internacionalment. Recordem que una simple carta del Banc Central Europeu va ser suficient perquè el maig de 2010 el President Zapatero adoptés un conjunt de retallades socials que sabia que li ferien perdre les eleccions de 2011. No oblidem que l’any 2012 unes pressions similars van forçar Mariano Rajoy a acceptar el desmantellament de Bankia i altres entitats, tot i saber que podien significar pressió per a Rodrigo Rato i altres directius d’antigues Caixes d’Estalvis. Però les grans potències europees no faran res si més de dos milions de resistents catalans fan ingovernable el nostre país i posen en risc l’estabilitat del Regne d’Espanya.
L’any 2009 vaig escriure en el capítol 14 del llibre citat: «La seva estratègia (de l’Estat espanyol) serà allargar el procés i esperar que l'entusiasme popular es refredi i l'atenció mundial deixi d'enfocar Catalunya. Només desistirà d'aquesta actitud si comprèn que el temps treballa contra els seus interessos. És a dir, si es convenç que Catalunya esdevindrà ingovernable si no se li retorna la sobirania i s'acata la seva voluntat democràtica. Només una mobilització ben travada del poble català convencerà Espanya que li convé una resolució ràpida del contenciós. Ha d'arribar a la conclusió que perllongar la paralització de Catalunya a causa de la seva resistència passiva posarà en qüestió el seu creixement econòmic, la seva recaptació fiscal, el seu crèdit i les seves relacions internacionals». (Adjunto el capítol citat en un arxiu «pdf»).
Només portant el conflicte entre Catalunya i Espanya a les seves més altes cotes serà possible l’autodeterminació. Hi ha més de dos milions de persones disposades a fer-ho.
