Mariano Rajoy va convocar les eleccions al Parlament per legitimar a les urnes el seu Cop d’Estat contra Catalunya. Acusen el procés democràtic i pacífic de la majoria del poble català de Cop d’Estat, quan són ells els que han portat a terme el veritable Cop d’Estat amb les detencions del 20 de setembre, la brutalitat policial de l’u d’octubre, l’empresonament dels Jordis, el cessament del Govern de la Generalitat i el seu posterior empresonament i exili. Legitimar o no aquesta repressió és el nucli de les eleccions del mes vinent. Les autèntiques preguntes de la campanya electoral són:
Creu vostè que va ser assenyat el cessament del Govern legítimament elegit de la Generalitat i la dissolució del Parlament de Catalunya? Voti Partit Socialista de Catalunya-PSOE!!
Creu vostè que els catalans estarem més units gràcies als trenta anys de presó que demana el Fiscal per rebel·lió a Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, al Govern de Catalunya i la Mesa del Parlament? Voti Ciutadans!!
Creu vostè que el retorn a la normalitat consisteix en la brutalitat policial i en què Mariano Rajoy s’hagi usurpat les funcions del President de la Generalitat? Voti Partit Popular!!
Als debats electorals, a la campanya hem de recordar que va ser el Partit Popular i els seus escolanets els que han portat a terme un Cop d’Estat contra la voluntat democràtica de Catalunya que es va engegar amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut aprovat en referèndum pels catalans. En el plebiscit de 2006 el PP va defensar el «no» i va perdre. Com sempre no va encaixar la derrota i va moure els fils entre els jutges postfranquistes que controlen el poder judicial. El catedràtic Javier Pérez Royo va qualificar la sentència sobre l’Estatut de Cop d’Estat en aquell moment. El més important d’aquesta sentència no són les modificacions de l’Estatut, per doloroses que fossin, sinó la prevaricació d’aquells magistrats que van vulnerar l’article 152.2. de la seva Constitució que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment.
El moviment que els partits constitucionalistes consideren una rebel·lió va ser la resposta de la majoria del poble català que no es va resignar a la castració química de l’autonomia d’aquella sentència. Va reaccionar amb les manifestacions més multitudinàries i pacífiques de la història a favor d’un nou Estat d’Europa. El referèndum sobre la independència d’Escòcia va esdevenir la seva demanda i el dret a decidir va guanyar les eleccions de 2012. Dues terceres parts del Parlament de Catalunya van votar una proposició de llei per demanar permís a les «Cortes españolas» per celebrar un referèndum com el d’Escòcia
Els partits constitucionalistes van avalar el Cop d’Estat de la sentència contra l’Estatut quan el Congrés de Diputats es va negar a prendre en consideració la proposició del llei del Parlament de Catalunya. No la van ni debatre; no van acceptar la seva tramitació. En canvi la Cambra dels Comuns britànica havia cedit la seva sobirania davant de les demandes democràtiques d’Escòcia. Quan el Govern i el Parlament de Catalunya no es van resignar i van organitzar el procés participatiu del 9 de novembre de 2014, els Tribunals espanyols, van condemnar el President Artur Mas i tres dels seus Consellers per desobediència i prevaricació i els van reclamar més de 5 milions d’euros.
La resposta repressiva del govern, dels jutges i dels mitjans de comunicació espanyols controlats pel Partit Popular contra la democràcia catalana va pujar un graó a les eleccions del 27/S de 2015. Des del començament, abans de l’elecció del nou President de la Generalitat, van criminalitzar la victòria electoral de Junts pel Si i la CUP (47’8% dels vots i 72 escons) sobre el 39,7% dels vots i 52 escons dels partits constitucionalistes. El Tribunal Constitucional va criminalitzar la resolució del 9 de novembre de 2015 que reflectia el mandat democràtic de crear un estat català independent en forma de república. Aquesta sentència va ser usada pel PSC, Ciutadans i PP per impedir tots els tràmits parlamentaris destinats a aprovar la llei del referèndum i de transitorietat política. I els Tribunals espanyols van encausar per desobediència a aquella sentència la Presidenta i la Mesa del Parlament per haver permès la celebració de debats sobre el tema.
El Cop d’Estat del Regne d’Espanya es va accelerar el 6 i el 7 de setembre amb l’aprovació de la llei del referèndum d’autodeterminació i de transitorietat política. Van traslladar 10.000 policies i guàrdies civils. La seva ràbia acumulada va esclatar en forma de violència contra els pacífics votants que feien cues als col·legis electorals quan van constatar la celebració d’un referèndum que no havia d’existir. Els diaris, les ràdios i les televisions espanyoles van embogir en els seus insults, les seves mentides, el seu sectarisme contra la majoria del poble català. La unitat d’Espanya va destil·lar l’odi que se sintetitza en el clam «A por ellos, oé!». Van culminar el seu Cop d’Estat amb les citacions als 700 alcaldes, amb les detencions del 20 de setembre, amb els empresonaments per rebel·lió i sedició dels presidents de l’ANC i Òmnium, amb el cessament del govern de la Generalitat i del Parlament, amb l’empresonament de vuit dels seus membres i l’exili del President Puigdemont i de la resta del Govern, amb l’empresonament de la Presidenta del Parlament i la llibertat condicional de la seva Mesa.
La dreta espanyola té una llarga tradició de mentir i tergiversar els fets. El juliol de 1936 el primer que van fer els oficials i generals insurrectes, encapçalats pel General Franco, va ser jutjar els seus companys d’armes fidels a la República de rebel·lió militar i afusellar-los. Ara els partits constitucionalistes, PSC-PSOE, Ciutadans i PP, volen que la seva tergiversació sobre el Cop d’Estat sigui legitimada pel poble català a les urnes. Ells, i només ells, són els que han introduït la violència i l’odi al nostre país en nom de la «Unidad de España». Ells i només ells són els responsables de la incapacitat del règim de 1978 de resoldre de manera democràtica el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya com ho van fer Escòcia i el Regne Unit. Tots els demòcrates tenim l’imperatiu moral de fer el que estigui a les seves mans per impedir els constitucionalistes imposin el seu fals relat i guanyin el 21 de desembre.
