Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Ferrer i Guardia: afusellat per rebel·lió militar sense cap prova

|

- Publicitat -

     Amb l’acusació de rebel·lió i sedició al Govern i a la Mesa del Parlament el Tribunal Suprem actua com el Consell de Guerra contra Francisco Ferrer i Guardia com a cap de la rebel·lió militar de la Setmana Tràgica de juliol de 1909. Aleshores el jutge instructor no van poder aportar cap prova de la seva participació en la vaga general, en la crema d’esglésies o els enfrontaments amb els guàrdies civils i les tropes. Se’l va acusar de conspiració, d’induir a d’altres a actuar, sense cap evidència, sense fets concrets. Unes estructures profundes de l’Espanya borbònica relliguen la «Causa contra Ferrer y Guardia» de 1909 amb la causa general contra els càrrecs electes catalans del jutge Pablo Llanera.

     Ferrer i Guardia va ser detingut el 3 de setembre i immediatament el Govern d’Antonio Maura va separar la seva causa de la resta (uns 1800 processats) i va nomenar un jutge instructor diferent, més dòcil als dictats dels superiors, que va fonamentar tota la seva acusació en la seva «personalitat revolucionària» que havia dedicat tota la seva vida a promoure escoles i editorials destinades a promoure una revolució contra la monarquia catòlica. El Consell de Guerra es va celebrar el 9 d’octubre i va ser afusellat el 13 del mateix mes.

Publicitat

     La Setmana Tràgica havia començat com una vaga general contra el reclutament forçós de reservistes per anar a combatre a la Guerra del Marroc, on els rebels del Rif havien atacat unes inversions mineres espanyoles. La majoria d’aquests reservistes eren caps de família que quedaven sense cap ingrés. La convocatòria va ser impulsada per un Comitè de Vaga en el que predominaven membres de Solidaritat Obrera, acabada de crear. Va tenir un èxit enorme i va paralitzar fàbriques, comerç i transport de Barcelona i principals ciutats industrials. El Capità General va declarar l’Estat de Guerra, però no tenia efectius suficients i va esperar dos dies a actuar, fins que no van arribar reforços. La vaga no tenia direcció política i es va crear un enorme buit de poder. Mentrestant el ministre de Governació, el reaccionari Juan de la Cierva, va assegurar que havia esclatat una revolta separatista a Catalunya per impedir que la protesta contra la guerra s’estengués fora del Principat.

     Dirigents locals del Partido Republicano Radical, que unien l’anticlericalisme i l’anticatalanisme, van dirigir la protesta contra la crema de convents. També es van atacar comissaries i quan van arribar les tropes de reforç hi hagué molts morts i milers de detinguts. Ferrer i Guàrdia vivia al Masnou; quan va saber l’esclat de la vaga va baixar a Barcelona per contactar amb els vaguistes i amb els radicals lerrouxistes per donar una direcció revolucionària a la protesta. Però ni el Comitè de Vaga ni els líders del Partido Repúblicano Radical en van voler saber res. A la nit va tornar a casa seva a peu perquè els trens no funcionaven.

     El Govern espanyol no volia castigar els «radicals» d’Alejandro Lerroux perquè havien frenat el moviment de Solidaritat Catalana, assolint la majoria a l’Ajuntament de Barcelona. A més tenien moltes simpaties entre l’exèrcit pel seu anticatalanisme. Amb aquesta finalitat la justícia va considerar la crema d’esglésies com un delicte civil de danys entre particulars, que havien de jutjar els tribunals ordinaris. En canvi les topades amb les forces armades van ser tractades com a rebel·lió militar i jutjades en Consells de Guerra. Descartats els líders lerrouxistes, Ferrer i Guardia va ser escollit com a víctima propiciatòria, eliminant de passada l’impulsor de les «Escuelas Modernas» que feies la competència a l’ensenyament de les ordres religioses.

     Les protestes contra l’afusellament de Ferrer i Guardia van tenir una extraordinària dimensió internacional, amb r Comitès de Solidaritat a França, Itàlia, Bèlgica i altres països. A Brussel·les es va erigir un monument, al qual la Universitat fa una visita anual, entre d’altres símbols del pensament laic. A Espanya també hi hagué una gran campanya, però no contra la injustícia feta a Ferrer i Guardia. El seu cas va servir per combatre el President del Govern espanyol, amb el lema «¡Maura, no!» i els liberals van aconseguir que Alfons XIII el fes dimitir i substituir-lo al poder. L’absència d’una ètica jurídica i política als dirigents polítics és un altre característica permanent de l’Espanya borbònica. Es va demostrar a la transició: a Espanya els crims contra la Humanitat comesos pel franquisme van quedar impunes. Tampoc no es van crear Comissions de la Veritat com a la majoria de països que havien patit dictadures militars. Aquesta mateixa setmana PP, Ciudadanos i PSOE han refusat canviar la llei d’Amnistia de 1977, que va ser la llei de la impunitat del franquisme.Amb l’acusació de rebel·lió i sedició al Govern i a la Mesa del Parlament el Tribunal Suprem actua com el Consell de Guerra contra Francisco Ferrer i Guardia com a cap de la rebel·lió militar de la Setmana Tràgica de juliol de 1909. Aleshores el jutge instructor no van poder aportar cap prova de la seva participació en la vaga general, en la crema d’esglésies o els enfrontaments amb els guàrdies civils i les tropes. Se’l va acusar de conspiració, d’induir a d’altres a actuar, sense cap evidència, sense fets concrets. Unes estructures profundes de l’Espanya borbònica relliguen la «Causa contra Ferrer y Guardia» de 1909 amb la causa general contra els càrrecs electes catalans del jutge Pablo Llanera.

     Ferrer i Guardia va ser detingut el 3 de setembre i immediatament el Govern d’Antonio Maura va separar la seva causa de la resta (uns 1800 processats) i va nomenar un jutge instructor diferent, més dòcil als dictats dels superiors, que va fonamentar tota la seva acusació en la seva «personalitat revolucionària» que havia dedicat tota la seva vida a promoure escoles i editorials destinades a promoure una revolució contra la monarquia catòlica. El Consell de Guerra es va celebrar el 9 d’octubre i va ser afusellat el 13 del mateix mes.

     La Setmana Tràgica havia començat com una vaga general contra el reclutament forçós de reservistes per anar a combatre a la Guerra del Marroc, on els rebels del Rif havien atacat unes inversions mineres espanyoles. La majoria d’aquests reservistes eren caps de família que quedaven sense cap ingrés. La convocatòria va ser impulsada per un Comitè de Vaga en el que predominaven membres de Solidaritat Obrera, acabada de crear. Va tenir un èxit enorme i va paralitzar fàbriques, comerç i transport de Barcelona i principals ciutats industrials. El Capità General va declarar l’Estat de Guerra, però no tenia efectius suficients i va esperar dos dies a actuar, fins que no van arribar reforços. La vaga no tenia direcció política i es va crear un enorme buit de poder. Mentrestant el ministre de Governació, el reaccionari Juan de la Cierva, va assegurar que havia esclatat una revolta separatista a Catalunya per impedir que la protesta contra la guerra s’estengués fora del Principat.

     Dirigents locals del Partido Republicano Radical, que unien l’anticlericalisme i l’anticatalanisme, van dirigir la protesta contra la crema de convents. També es van atacar comissaries i quan van arribar les tropes de reforç hi hagué molts morts i milers de detinguts. Ferrer i Guàrdia vivia al Masnou; quan va saber l’esclat de la vaga va baixar a Barcelona per contactar amb els vaguistes i amb els radicals lerrouxistes per donar una direcció revolucionària a la protesta. Però ni el Comitè de Vaga ni els líders del Partido Repúblicano Radical en van voler saber res. A la nit va tornar a casa seva a peu perquè els trens no funcionaven.

     El Govern espanyol no volia castigar els «radicals» d’Alejandro Lerroux perquè havien frenat el moviment de Solidaritat Catalana, assolint la majoria a l’Ajuntament de Barcelona. A més tenien moltes simpaties entre l’exèrcit pel seu anticatalanisme. Amb aquesta finalitat la justícia va considerar la crema d’esglésies com un delicte civil de danys entre particulars, que havien de jutjar els tribunals ordinaris. En canvi les topades amb les forces armades van ser tractades com a rebel·lió militar i jutjades en Consells de Guerra. Descartats els líders lerrouxistes, Ferrer i Guardia va ser escollit com a víctima propiciatòria, eliminant de passada l’impulsor de les «Escuelas Modernas» que feies la competència a l’ensenyament de les ordres religioses.

     Les protestes contra l’afusellament de Ferrer i Guardia van tenir una extraordinària dimensió internacional, amb r Comitès de Solidaritat a França, Itàlia, Bèlgica i altres països. A Brussel·les es va erigir un monument, al qual la Universitat fa una visita anual, entre d’altres símbols del pensament laic. A Espanya també hi hagué una gran campanya, però no contra la injustícia feta a Ferrer i Guardia. El seu cas va servir per combatre el President del Govern espanyol, amb el lema «¡Maura, no!» i els liberals van aconseguir que Alfons XIII el fes dimitir i substituir-lo al poder. L’absència d’una ètica jurídica i política als dirigents polítics és un altre característica permanent de l’Espanya borbònica. Es va demostrar a la transició: a Espanya els crims contra la Humanitat comesos pel franquisme van quedar impunes. Tampoc no es van crear Comissions de la Veritat com a la majoria de països que havien patit dictadures militars. Aquesta mateixa setmana PP, Ciudadanos i PSOE han refusat canviar la llei d’Amnistia de 1977, que va ser la llei de la impunitat del franquisme. 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut