Una de les escenes més impactants de la pel·lícula «Gandhi» mostra com els policies britànics van donant cops de pal als manifestants pacifistes hindús que cauen estesos a terra per intentar accedir al mar per extreure’n la sal. El director Richard Attenborough explica els fets del Dharasana Satyagraah de 1931 que el periodista Miller va descriure: «en dos o tres minuts el terra estava farcit de cossos…els supervivents, sense trencar-se, en silenci i obstinadament van avançar fins que van acabar». Els operadors britànics no van permetre telegrafiar el seu text, però finalment va superar la censura i 1350 diaris de tot el món la van reproduir i va provocar un fort impacte.
Gandhi havia estat detingut i el seu successor, el jutge Abbas Tyabji, també. Una poetessa, Saojini Naidu va prendre el relleu i va donar la consigna als lluitadors no-violents: «seràs colpejat, però no has de resistir; ni tan sols has d’aixecar les mans per evitar els cops”. A l’Índia encara hi havia moltes persones que havien format part de les institucions britàniques que creien possible l’autogovern dins de l’Imperi Britànic. Vithalbhai Patel, que havia estat president de l'Assemblea de l’Índia, una institució imperial, després de contemplar les pallisses, va anunciar: “tota esperança de reconciliar l'Índia amb l'Imperi Britànic s’ha perdut per sempre”. La marxa de la sal va representar l’inici de la desobediència civil del moviment de Gandhi i la repressió del molt democràtic Regne Unit va marcar el punt de no-retorn, encara que la independència de l’Índia no es va assolir fins a 1946.
A la segona quinzena d’agost el Parlament de Catalunya iniciarà una particular «marxa de la sal» amb l’aprovació de la llei del referèndum, que se celebrarà el dia 1 d’octubre. La majoria social que, des de 2010, hem protagonitzat les manifestacions pacífiques més importants d’Europa, que hem guanyat les eleccions al Parlament de 2012 i 2015, hem d’estar preparats a rebre les garrotades que tenen a punt el Govern espanyol, el Tribunal Constitucional i la resta de tribunals i de fiscalies, que, en el cas català, actuen amb la mateixa mentalitat que els britànics a l’Índia. Com en el cas de l’Índia ha estat l’absoluta indefensió del poble català davant la vulneració de drets inalienables la que ens ha fet emprendre el dolorós camí de la desobediència civil, la satyagraah gandhiana.
Quan patim les esterrecades dels poders espanyols no hem d’oblidar que els pobles indefensos només tenim la força moral que prové d’estar disposat al sofriment per evidenciar que la llei que s’aplica és injusta. La forta determinació a lluitar pacíficament pels nostres drets inalienables ha d’estar unida de manera indestriable d’una actitud de dignitat que té les seves arrels en els evangelis: quan et peguin en una galta, presentar l’altra. No desafiem a cap poder: fem patent que assumim les conseqüències penals de la nostra desobediència per fer-li patent que les seves disposicions són contràries als drets humans. No fem el fatxenda encara que tenim la seguretat que, al segle XXI, en el marc de l’Europa democràtica, el Regne d’Espanya no podrà retenir Catalunya contra la voluntat de la majoria dels seus ciutadans. No desqualifiquem a les persones i grups que reconeixen el nostre dret a l’autodeterminació, però que pontifiquen contra la desobediència civil i s’arrengleren amb l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol perquè la història ja els desqualificarà.
Tota la campanya pel sí al referèndum s’ha d’imbuir d’aquesta apel·lació a la força moral de la insubmissió dels febles contra els abusos dels poderosos disfressats d’Estat de Dret. A Sant Joan Despí i Esplugues de Llobregat, segurament a altres poblacions, s’han iniciat les «caminades pel sí»: un grup d’unes quinze persones camina en silenci per aquestes poblacions del Baix Llobregat de manera silenciosa i digne reclamant a l’hora el si a la celebració del referèndum i el si a la república catalana. De manera senzilla evoquen tant la marxa per la sal de Gandhi com les marxes contra la segregació racial de Martin Luther King en els democràtics Estats Units.
L’Estat espanyol no ha permès que debatéssim sobre els avantatges i inconvenients de la independència com varen poder fer els escocesos. La culpa no és nostra, sinó del règim de 78 que, no només s’ha negat en rodó a totes les nostres demandes catalanes, sinó que ens insulta cada dia als seus mitjans de comunicació. Quan les fuetades de l’estat envesteixin els nostres dirigents democràtics, milers de voluntaris haurem de vestir les nostres poblacions amb pancartes, domassos, cartells cridant a la participació en el referèndum d’autodeterminació. Hem d’evitar que recordin les campanyes de la mercadotècnia publicitària tradicional. Al contrari els nostres actes i les nostres imatges han d’evidenciar que formen part d’una campanya de desobediència civil d’un poble indefens davant dels abusos d’un Estat espanyol incapaç d’una sortida democràtica al conflicte homologable a la de països com Canadà, Regne Unit o Bèlgica.
