Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

«Un sol poble», deixeu que els nens continuïn jugant plegats!

|

- Publicitat -

Dos dies a la setmana vaig a recollir els meus dos néts, de 7 i 4 anys, a una escola pública a Cornellà. En sortir es queden a jugar amb els seus companys en un descampat que hi ha a les seves portes. Parlen entre ells i elles en castellà, fins i tot amb els que tenen el català com a llengua materna. A les classes, amb els mestres tots parlen en català amb la mestre. A cada grup hi ha els típics recels de si aquelles amigues es creuen més selectes i exclouen a d’altres del seu petit cenacle. Però no hi ha cap mena de diferència, ni tensió, cap, per raons d’idioma. Català a les aules, castellà al patí; no és una situació òptima per a una llengua minoritària, però no és un mal equilibri.

 

Publicitat

Ara un govern malvat, abusant del seu poder, vol posar una casella en els formularis d’inscripció del curs vinent per triar el català o el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament. Aquest pas, d’aparença inòcua, pot deixar una pesada herència a les generacions futures. Perquè portarà a separar els alumnes en dues línies segons l’idioma. Després, de manera espontània, al pati i a la sortida de l’escola, els nens jugaran en grups separats. En una situació així els meus néts xerrarien en català amb els seus amics. Però el preu seria massa alt.

 

L’estiu de 2015 vaig estar Mostar, una preciosa ciutat de Bòsnia-Hercegovina. Els turistes no noten res, però per sota hi ha una societat enfrontada entre croates catòlics i bòsnis musulmans que l’any 1992 van arribar a la guerra. El conflicte no va néixer entre les dues comunitats, sinó que va ser impulsada pels mitjans de comunicació de Belgrad, controlats pel president serbi Slobodan Milosevich. Abans de les hostilitats els nens de Mostar compartien les escoles. En canvi ara és impossible que un noi i una noia de comunitats diferents surtin junts. La casella que Mariano Rajoy, el Milosevich de Madrid, posarà a la inscripció per al curs vinent pot plantar la llavor que porti a l’objectiu de José Maria Aznar: «Antes se romperá Cataluña que España»

 

Francesc de Carreras, de Ciutadans, blasmava el consens de «Catalunya és un sol poble» en un article a «El País» (27-1-2018). No li preocupa la convivència sinó les seves conseqüències devastadores per a la Constitució de 1978. Segons el fundador de Ciudadanos l’aspiració de constituir «un sol poble» va ser una creació de Jordi Pujol destinada a assolir la independència. Insistint en la mateixa estratègia José Luis Àlvarez, professor de lideratge a França i els Estats Units, propugna una «solució final» a l’article «’Els de casa’ frente ‘els de fora’» a El País (15-2-2018): «Es la confrontación máxima, concentrada, final. Esta batalla es llevar una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua». Alvàrez també insisteix que tot plegat va ser una creació de Jordi Pujol.

 

La realitat històrica els desmenteix. Va ser Josep Benet, candidat del PSUC contra Jordi Pujol a les primeres eleccions al Parlament (1980), qui va crear el concepte d’un «sol poble». Va ser el 24 de març de 1968, el mes vinent farà 50 anys, a un acte d’homenatge a Pompeu Fabra, a Badalona. Allà va dir: «Tots reclamem que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”. A l’estrada l’acompanyaven Manuel Sacristán, professor, ideòleg i dirigent del PSUC, i Joaquim Molas, destacat filòleg. Estaven allà, a diferència dels que sostenien que la defensa del català no era una cosa del poble sinó de la burgesia. Les forces antifranquistes, de manera destacada Comissions Obreres hegemònica en el moviment obrer, van ser les defensores de la unitat activa de tot el poble català. El lema «més que mai, un sol poble» centrava els cartells del PSUC per convocar la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.

 

Catalunya l’any 1900 tenia dos milions d’habitants. Una primera onada migratòria a la dècada de 1920 va fer augmentar la xifra fins a 2.800.000 de persones. L’any 1950 el cens era de 3.200.000, que es converteixen en 3.800.000 deu anys més tard, en plena segona gran onada migratòria; s’arriben als sis milions l’any 1975. Una tercera onada, de 1997 a 2007 va incrementar la població fins els 7.500.000. Tots els nouvinguts sempre han arribat en condicions precàries, tant laborals com d’habitatge. També per a la societat receptora la situació ha estat dramàtica: amenaçada la supervivència de la llengua i la identitat pel caràcter massiu de la immigració i per la repressió de l’Estat espanyol a les dues primeres. Perquè l’onada migratòria dels anys 20 i la dels anys 60 del segle passat es van produir sota dictadures militars; Primo de Rivera, la primera i el General Franco, la segona. El combat per la llibertat i la dignitat contra aquells règims despòtics ens va agermanar.

 

Aquestes lluites compartides van ser el gresol que ens van fondre en la voluntat de no deixar un país fragmentat en comunitats diferenciades es a les futures generacions. Aquest és el sentit profund de l’escola catalana.

 

Tots plegats, sigui quin sigui el nostre origen i la nostra llengua familiar, no podem permetre que, aprofitant la intervenció de la Generalitat amb l’article 155, una batalla política a Madrid, entre Ciudadanos i Partido Popular, per veure qui esgarrapa més vots aprofitant els prejudicis ancestrals contra Catalunya, separi els nostres fills i néts per la seva llengua.

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut