Permeteu-me que aquest cop cedeixi el meu espai per comentar i recomanar la lectura de dos articles aliens, molt clarificadors i penso que definitius.
Un és l'EDITORIAL d'aquest diari, www.directe.cat; Bloquegem el Parlament de Catalunya per la via democràtica.
http://www.directe.cat/editorial/703509/bloquegem-el-parlament-de-catalunya-per-la-via-democratica
L'altre, del professor JOAN BECAT, publicat a www.vilaweb.cat; Reflexions sobre la República Catalana
https://www.vilaweb.cat/noticies/reflexions-sobre-la-republica-catalana-joan-becat/
Que ningú m’acusi d'haver fet un “còpia i enganxa”, que ho he fet. He llegit ambdós articles i em semblen dues idees prou brillants com per a tenir-les en compte en aquests moments clau de la política catalana. Per tant sí, efectivament, he fet un còpia i enganxa del text més rellevant d’ambdós articles que aquí us transcric. Ho he fet perquè l’únic que aquí pretenc és ajudar a que ambdues idees tinguin ressò i arribin als cervells pensants que dissenyen les estratègies polítiques. Penso també que ambdues idees, tot i tenir recorregut per si mateixes, poden mútuament complementar-se, enriquir-se i sobretot conformar una sortida a la repressió salvatge de l'estat espanyol contra Catalunya com als anhels independentistes persistentment expressats a les urnes un cop i un altre.
L’EDITORIAL del www.directe.cat, proposa el bloqueig del Parlament per la via democràtica com a protesta pels presos polítics a la presó i a l'exili. Argumenta que sense el quòrum necessari no es podria votar la mesa ni iniciar la legislatura i per tant no correrien els terminis per fer la investidura ni la convocatòria de noves eleccions. Si aquesta estratègia serveix per a guanyar temps i establir la presidència de la República a l'exili sigui ben rebuda, si només persegueix una simple protesta no té cap sentit operatiu doncs les protestes d'aquest tipus ja no serveixen per a res ni tenen efectivitat.
El professor JOAN BECAT a vilaweb.cat, proposa mantenir el President de la República, el Sr. Puigdemont, a l’exili. El president i el govern de la Generalitat, sorgits del 21-D, son considerats pel President de la República com els seus instruments de govern provisional i de transició. El President a l'exili crea el Diari Oficial de la República de Catalunya (DORC) on s´hi publica qualsevol llei que aprovi el Parlament de Catalunya, siguin anul·lades o no, pel T,C, Aquestes lleis són considerades com a constitutives de la República. A això en diu “donar vida a la República”
Cada autor pel seu costat, i de forma individual, aporten idees brillants que, unides i imbricades poden donar lloc a una resolució digna i amb futur per a Catalunya. Només afegeixo per part meva, que si a Madrid permeten que Puigdemont torni sense ser capturat i empresonat serà a canvi d'una “baixada de pantalons” traduïda en negociacions i pactes amb Madrid que inevitablement implicaran una desactivació de tot lo aconseguit fins ara. Seria molt convenient que, de forma provisional, Puigdemont conformi la presidència de la República a l'exili en paral·lel i total connivència amb la majoria independentista del Parlament Autonòmic de transició.
A PARTIR D'AQUÍ, tot el text s'ha format amb “còpia i enganxa” dels l'originals.
L’EDITORIAL del directa.cat diu el següent: I si li diem al govern espanyol i a la seva classe política i mediàtica que això va de democràcia i no de normalitzar l'article 155? I si prenem la iniciativa democràtica i li donem una lliçó a la repressió de l'estat? No ens podem permetre normalitzar la repressió,els independentistes han guanyat amb tot en contra les eleccions del 21-D i ho hem de fer valer. Què passa si a les votacions per elegir la mesa, els 68 diputats independentistes s'absenten com a protesta pels presos polítics a la presó i a l'exili? Segons el reglament s'hauria de suspendre la sessió i la mesa d'edat hauria de fer una nova convocatòria. Sense el quòrum necessari no es podria votar la mesa i sense votar la mesa no s'inicia la legislatura. Per tant no correrien els terminis per fer la investidura i tampoc la convocatòria de noves eleccions. Segurament la situació faria que els partits del 155 portessin el tema al TC,però tot és obert i els independentistes mostrarien fermesa, lluita democràtica i, sobretot, tornaríem a internacionalitzar el conflicte polític. El temps ens jugaria a favor, els líders polítics espanyols començarien a mostrar nerviosisme i el món comprovaria que la democràcia a Espanya està plena de mancances, amb presos polítics i causes judicials contra els independentistes que impedeixen governar Catalunya.
Com va escriure el poeta Miquel Martí Pol en el poema Les quatre banderes … “Plors i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal.” Doncs plantem cara de forma pacífica i intel·ligent, la no violència activa…
/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
En JOAN BECAT a vilaweb.cat, reflexiona el següent: El senyor M. Rajoy té per estratègia d’esperar, no decidir, tot i mantenir la seva línia, i així, obligar els seus socis o adversaris a fer passos, descobrir-se i facilitar les seves decisions i actuacions posteriors. És el que va fer després de l’1 d’octubre, refusant diàleg i obligant el president Puigdemont a declarar la independència, cosa que li va facilitar la decisió d’una repressió més forta i aparentment justificada.
És el que fa actualment, negant les evidències sortides de les urnes el 21 de desembre i abrigant-se darrere una justícia política a les seves ordres, com ho acaba de dir en termes més estudiats el Consell d’Europa en un avís on constata la dependència excessiva del poder judicial al poder polític de l’estat espanyol.
L’objectiu sembla que és que, una altra vegada, el president Puigdemont prengui una decisió que el deixarà fora de combat: o torna a Barcelona, i se l’engarjolarà i no sortirà de la presó, o es queda a Brussel·les i no podrà ni ser diputat ni president de la Generalitat. En els dos casos, guanya el senyor M. Rajoy. La seva arma principal són els ostatges empresonats i els exiliats polítics catalans. Per tant, sembla evident que els guardarà fins al final. Veient la decisió del Tribunal Suprem de mantenir el vice-president Oriol Junqueras a la presó i l’argumentació dels jutges, es pot suposar que els quatre detinguts es quedaran tancats fins al judici, que seran condemnats i es quedaran empresonats per temps, potser anys.
Per a la premsa internacional, Puigdemont ha guanyat i Rajoy ha perdut en unes eleccions que ell va organitzar, a més d’un desprestigi personal. Així de clar. Com pot el senyor M. Rajoy transformar aquest fracàs en victòria política? Ha identificat els responsables polítics i socials que cal eliminar o marginar per temps, tres dels quals encapçalaven les llistes independentistes guanyadores. Si són a la presó o no poden tornar no seran diputats, desapareixen, i amb ells, els rastres de la proclamació de la República. Aleshores el senyor M. Rajoy només tindrà davant seu un govern autonòmic amb algunes de les segones espases, que seran sota vigilància, xantatge i amenaça de presó.
El president Puigdemont té interès a mantenir-se ferm fins al final, el 17 de gener, en l’eventualitat d’una altra situació amb un retorn pactat. Però si ell no pot tornar i els presos elegits no poden prendre possessió del seu escó, hi entraran els següents de la llista, es constituirà el parlament i s’elegirà un nou president de la Generalitat, car és imprescindible guardar la majoria al parlament i el control d’un govern autonòmic portat pels partits independentistes.
È finita la commedia? No és cert, car queda per al president Puigdemont l’arma absoluta, donar vida a la República Catalana.
Analitzem fredament què ha passat.
El referèndum de l’1 d’octubre ha tingut lloc i s’han comptabilitzat més de dos milions de sí. També cal tenir en compte els centenars de milers de vots dins les urnes robades durant la votació per la policia… Les pertorbacions violentes volgudes pel govern del senyor M. Rajoy tenien com a únic objectiu de fer impossible el reconeixement dels resultats… La República va ser finalment proclamada el 27 d’octubre. Sorprenentment no es va formalitzar, però encara que no operacional, la República Catalana existeix, no cal proclamar-la de nou… La prova a contrario, la va donar l’endemà el mateix M. Rajoy. Va fer enviar a tots els estats del món –repeteixo, a tots– una carta per a demanar-los de no reconèixer la República de Catalunya. No es prendria el risc d’una tal publicitat per aquesta proclamació si la nova República no existia…
Tot això precisat, com podria el president de la República, Carles Puigdemont, donar cos a la República? Com hem dit, no cal proclamar-la de nou. Ja està fet. Només cal crear un Diari Oficial de la República de Catalunya, cosa molt fàcil amb internet. Es publica al DORC la proclamació i les actes i decisions que calgui. No cal constituir un govern a l’exili, cal inspirar-se en la doctrina Tarradellas: ell, com a president, era la Generalitat i l’ajudava el seu gabinet. A més, la norma més general de les repúbliques vol que hi hagi un president, amb més o menys poder, i un primer ministre. Per tant, n’hi ha prou a constituir el gabinet de la presidència amb els assessors i consellers especialitzats necessaris. Es pot seguir la pràctica dels successius presidents de la República Francesa, François Mitterrand, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy i François Hollande, que s’envoltaven de consellers que tractaven els temes dels diversos ministeris i, de fet, els vigilaven i de vegades gairebé els duplicaven.
Dins aquest esquema, els nous parlament, president i govern de la Generalitat eixits del 21-D poden ser considerats pel president de la República com els seus instruments de govern provisionals i de transició. Per exemple, qualsevol nova llei del Parlament de Catalunya, sigui posteriorment anul·lada pel Tribunal Constitucional espanyol o no, pot ser considerada com a constitutiva de la República i publicada al seu DORC…
Tot això pot semblar desgavellat i utòpic, però així ho han fet des de la Segona Guerra Mundial molts governs a l’exili arran d’una DUI o a causa de conflictes. Actuar com a presidència de la República fa possible el seu reconeixement per altres estats, cosa que avui és impossible, car no es pot reconèixer una estructura que jurídicament no és establerta, i permetria fer gestions en aquest sentit. El vot del 21-D ha alliberat les paraules, i en pocs dies s’han vist dos caps de govern d’estats membres de la Unió Europea, Txèquia i Eslovàquia, evocar públicament la separació d’Espanya i Catalunya. D’altres continuaran i, segons com actuï el senyor M. Rajoy o evolucionin les circumstàncies, alguns poden anar més lluny…
S’hi afegeix un altre element jurídic que no cal negligir. Quan fa uns mesos es demanava al senyor M. Rajoy d’obrir un diàleg sobre l’autodeterminació amb el president Puigdemont, va contestar que no podia, car no eren del mateix nivell. Tenia tota la raó, tot i que ho podia fer igualment. A inici d’octubre, el president francès Emmanuel Macron va dir el mateix. Si es constitueix un nou govern autonòmic presidit per Carles Puigdemont, caurem en el mateix parany. Tot i les diferències de força i de capacitats entre els interlocutors, donar existència a la República permet les mediacions i aquest diàleg entre teòricament iguals…
