Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

PRIMÍCIA INÈDITA (per lo simple). Com pot resoldre Espanya el seu problema amb la UE?

|

- Publicitat -

Si US PLAU, DEIXEM-NOS JA D'ANOMENAR “PROBLEMA CATALÀ” al que és nítidament “PROBLEMA ESPANYOL” i també per extensió “PROBLEMA DE LA UNIÓ EUROPEA AMB ESPANYA”. 

Parlarem de “problemes” i de les “responsabilitats” i obligacions de resoldre'ls, de forma peremptòria, a qui els tenen.

Publicitat

Per començar una mica fort, no negarem que Catalunya tingui un problema majúscul, però és d’un altre caire que els que en aquests moments puguin tenir Espanya i la UE i que ambdós son els protagonistes responsables d’aquest escrit. Però ja que ho hem mencionat, podem dir que l'únic problema, crònic, que té Catalunya és continuar formant part, a la força, d'un estat que es comporta de forma miserablement antidemocràtica i que no respecta els més bàsics drets humans ni la sobirania del seu Parlament entre d'altres petiteses, com la de promoure la divisió i enfrontament social entre tots els seus conciutadans, incitant també a l'odi a la resta d'Espanya en contra de tots ells i perseguint i empresonant innocents. Aquí queda.

EL PROBLEMA D’ESPANYA I DE LA UNIÓ EUROPEA.  Espanya s’ha creat un problema al exercir una salvatge repressió política, judicial, policial, social i econòmica en contra de la totalitat dels ciutadans de Catalunya, i ho ha fet sense cap justificació jurídica ni legal. L'abast violent de la seva repressió ja ha superat el confinament de l'estat espanyol i s'ha acabat internacionalitzant. A partir d’aquí el problema d’Espanya ha transcendit i ha passat a ser també problema de la Unió Europea. Ara, Espanya i la UE tenen un problema i Catalunya resta expectant de com el resoldran perquè ens hi van les llibertats democràtiques i el benestar social com a poble i com a nació. Que prenguin nota el polítics catalans i el poble en general de les nefastes i perilloses dependències a Espanya que implica el fet de no tenir encara un estat propi viable i del desemparament en que es troba Catalunya en aquests moments i sempre, en major o menor grau. 

Fixem-nos ara, amb la màxima objectivitat possible, en el triangle format entre aquests tres ens polítics quins vèrtexs són: Unió Europea-Espanya-Catalunya.

Examinem breument cada un dels vèrtex;
La Unió Europea: Un obscur contuberni d'estats en fràgil connivència condicionada i dirigida, quasi exclusivament, per interessos econòmics entre els seus membres, entre ells Espanya i que ara per fi i a contracor, s'ha vist obligada a intervenir en el problema  que Espanya ha creat doncs aquest govern embogit  sembla estar disposat a dinamitar i transgredir totes les lleis i convencions internes de la seva pròpia nació com de la Unió Europea si en ella no hi troba estats còmplices que li permetin continuar extorsionant reprimint i coaccionant Catalunya a fi de que desisteixi d'implementar la seva independència, posant amb aquesta actitud manifestament bélica en perill l'estabilitat econòmica de la UE en la que la aportació neta de Catalunya hi té un espai econòmic molt important.
Espanya: La Espanya Imperialista, franquista i reaccionaria que encara manté la persecució a la cultura i a la llengua catalana: Davant el fet d'haver perdut, ja, el territori motor de la seva economia espanyola, Catalunya, i d'haver quedat ferida de mort en el seu orgull invasor depredador i colonialista, ara es revolta, embogeix i es mostra disposada a ensorrar i dinamitar-ho tot, no sols Catalunya sinó també la UE si es que els seus estats membres no es dobleguen davant la seva anti política i el seu terrorisme social d’estat, armes estratègiques totes elles utilitzades per règims típicament totalitaris i dictatorials i que Espanya utilitza malgrat acabi provocant un greu problema de desestabilització política i econòmica entre els seus estats membres. Política de “terra cremada” se'n diu. 
Catalunya: Poc a dir, societat pacífica i dialogant, històricament habituada a la resistència davant les arbitrarietats i abusos d'Espanya. Una nació mil·lenària sense estat propi i que malda per implementar la seva recent guanyada i proclamada independència de l'estat espanyol  per superar tres llargs segles d’obligada convivència amb una Espanya que la subjuga a tots nivells, sense oblidar-se'n cap, també l’econòmic. 

Com hem dit: Unió Europea-Espanya-Catalunya.

En què consisteix aquesta col·laboració i cooperació que l'estat espanyol es creu amb dret d’exigir a la UE sota amenaça i coacció, mes o menys vetllada, de provocar un conflicte entre països en el cas de no ser secundada per ells? Doncs simplement, la seva exigència coercitiva consistiria en aconseguir que la UE li continués permetent les seves variades i flagrants il·legalitats i arbitrarietats contra Catalunya i els seus ciutadans. També consistiria en induir la UE a permetre i acceptar les prevaricacions de jutges i fiscals, a permetre la connivència il·lícita entre poders polític i judicial, a permetre les seves pràctiques de corrupció tipificades en organitzacions delictives i a continuar instigant una guerra bruta contra una part del seu propi territori, Catalunya, provocant la confrontació entre la seva societat civil i duent-la a la més paupèrrima misèria, (política de terra cremada)

Hem de comprendre i acceptar, per obrar en conseqüència que l'estat espanyol, com a ens estatal que és i com a estat associat a la UE, és qui té el problema i per tant és aquest estat l’únic responsable de mantenir la seva política interna amb Catalunya dins els paràmetres de la llei i dels drets humans que regeixen en el conjunt de la UE. Per tant, qui realment té un problema a resoldre davant la UE és Espanya, un problema derivat de la seva brutal repressió política i social que ha llençat contra Catalunya pel sol fet de voler exercir el dret a la seva Independència. 

La UE mai acceptarà el xantatge que li comença a exercir l'estat espanyol mentre a Catalunya hi hagi la suficient resistència política i social. Així funcionen les coses.

Però la UE, “en aquests primers moments” en que tot just acaba d'implicar-se en el conflicte, no obligarà Espanya a respectar la sobirania del Parlament de Catalunya i que accepti la seva declaració d'independència, no ho farà encara. Ho acabarà fent només si el problema UE-Espanya persisteix. I el problema UE-Espanya només persistirà si Catalunya continua defensant els seus drets.

La gent, juntament amb els seus polítics, encara hauran de patir les agressions, cada cop més espaiades i de menys intensitat, durant una temporadeta més.  Si Espanya continua amb la seva política agressiva i sense respectar i assumir el dret a la independència i Catalunya aguanta l'embat agressiu d'Espanya, Catalunya acabarà tenint el suport directa i obert de tota Europa, però abans Catalunya haurà de demostrar que pot i que té la immutable i ferma determinació de ser un estat independent. Serà llavors quan la UE acabi posant contra les cordes l’estat membre d’Espanya i demanarà responsabilitats i immediata resolució del problema al seu soci estat membre.  

Recordem que dins la UE, entre els seus estats membres es deuen suport mutu encara que no pas submissió mútua, per tant no permetran que Espanya dinamiti  l’estatus econòmic establert dins la UE, abans que això passi facilitaran el camí a Catalunya per tal que esdevingui estat integrant. És molt important, doncs, que Catalunya no es deixi conduir precipitadament per la UE ni per Espanya a negociar res que no sigui la repartició d'actius i passius per instaurar la Independència. Que tampoc es deixi seduir per assumir la part de la responsabilitat per la resolució d'un problema que únicament a Espanya i a la UE corresponen assumir i resoldre.
 
L'ajuda de la UE a Espanya, en aquests primers moments podria incloure un suport, més o menys encobert, a la coerció, violència i ultratge que Espanya encara exerceix sobre Catalunya. És cert i evident que la UE té les seves pròpies i importants limitacions en polítiques socials, però a partir d’ara tampoc es podrà creuar de braços i desviar la seva mirada com fins fa ben poc ha vingut fent de forma menyspreable.

Es per això que creiem que en aquests primers moments de la confrontació ESPANYA-UE, la UE procurarà facilitar a Espanya una sortida còmoda al seu problema oferint-se per exercir una mediació i intentar que Catalunya segui a una taula per negociar millores autonòmiques a condició que renunciï a la seva independència. Obsta dir que per a Catalunya això seria el mateix que seure a una taula per negociar una rendició, però serà això mateix el que la UE proposarà en aquests primers moments del conflicte ja un cop internacionalitzat.

És d’esperar. per tant, que Catalunya, fent ús de la seva intel·ligència política, no assumirà una derrota a les portes d'una victòria imminent, ja que només es requereix una mica de paciència i dignitat, quedant a l'espera que finalment l'estat espanyol es vegi forçat a finalitzar la seva política il·legal amb Catalunya i respectar la sobirania del seu Parlament. Acceptar una negociació de caire autonòmic amb Espanya seria renunciar directament al dret a l'autodeterminació guanyat lícitament a les urnes a l'1-O, seria renunciar a allò que la Declaració dels drets Humans li confereixen i que els seus ciutadans ja han decidit abastament: la seva Independència. 

Cal incidir i insistir en la idea d'aïllar el problema i reconèixer bé que només resideix a Espanya i a la UE, i que l'Europa dels Estats mai es confrontarà directament amb un territori dins d'un estat integrant de la Unió, tal com Catalunya, ja que malgrat haver declarat la seva Independència d'Espanya no és estat reconegut i per tant Catalunya no ha de sacrificar ni renunciar a res que la seva ciutadania sobirana ja hagi votat i decidit a les urnes com tampoc a res que el seu Parlament hagi referendat. Només li queda defensar els drets adquirits.

Ja hem dit que el problema d'Espanya pot esquitxar tota Europa i Espanya es pot veure obligada per la UE a seure a una taula de negociació amb Catalunya per concedir-li amablement alguna prebenda autonòmica.
Efectivament, Catalunya ha de seure a una taula de negociació amb Espanya però només per negociar i decidir la repartició d'actius i passius que permeti per fi a Catalunya implementar la seva independència d’Espanya i convertir-se en un nou estat de la UE de ple dret. La sobirania dels pobles és quelcom que a Europa es respecta. 

Espanya no resoldrà el seu “problema” amb la UE si no és negociant actius i passius amb Catalunya.

La negociació de Catalunya amb Espanya, en clau nacional, dependrà de la voluntat dels catalans i de la seva tenacitat i valor a l'hora d'enfrontar-se amb un estat repressiu, antidemocràtic i d'un feixisme escalant. Sempre, però, amb la vigilància de prop de la UE, lo qual és una relativa garantia.

Qualsevol negociació de Catalunya amb Espanya haurà de ser de igual a igual, de lo contrari no seria negociació sinó imposició, i qualsevol negociació només hauria de passar per negociar els termes en què s'efectua la Independència.

Per tant, és molt important comprendre i aïllar bé el concepte inseparable de “problema” i de “responsabilitat” inherent d'Espanya davant la UE per solucionar-lo.

Resultarà concloent que Catalunya ajudi Espanya a resoldre el seu problema amb la UE, i per fer-ho Catalunya s`ha de posicionar correctament i aguantar l’agressivitat de tot l’aparell repressiu d’Espanya des del seu propi lloc de força que és la proclamada República Catalana.  Les agressions del Regne d’Espanya a la República de Catalunya seran inversament proporcionals a la resistència de la seva classe política i dels seus ciutadans ja ara sota l'atenta mirada d'Europa, que no permetrà a Espanya una escalada desestabilitzadora en l’economia de la zona euro. La UE ja no podrà tornar a permetre a Espanya una altre transgressió de la llibertat d'expressió similar a la de l'1-O o menor. Espanya es veurà obligada a guardar les formes.

També pot resultar concloent que els  ciutadans sàpiguen valorar en la seva justa mesura el nivell d'enfrontament amb l'estat espanyol com també ajudar a corregir, si s’escau, les decisions que els polítics, potser estressats per la vibrant vida política dels últims temps o per les constants escomeses violentament repressives de l'estat espanyol, puguin prendre de forma equivocada, i que tals equivocacions no puguin representar retrocessos en els drets i les llibertats dels catalans.  

Publicitat

Opinió

Minut a Minut