Voldria escriure una reflexió sobre la vida, la teva, la meva i la de tot el món en general. La vida no és més que un estat eteri, creat per no sabem qui, en el qual nosaltres ens comuniquem i 'a grosso modo' intentem que no s'acabi mai. I en realitat ens esforçem per viure, però no ens adonem que el fet d'estar vius ens fa fràgils. Fràgils als sentiments, als principis, als pensaments, a les ferides, a tot… No ens hem adonat que el fet de que ens donessin un cos fa que hàgim de morir algun dia. Intentem sempre no pensar en la mort perquè és trist i ens esforcem per viure, però, plantegem-nos un altre escenari: i si en realitat féssim un canvi de mentalitat? És a dir, acceptar que tot el que ens envolta és perjudicial per a la nostra salut? Potser veuríem que tot allò que volíem construir en el nostre futur és mentida, fruit d'una construcció subjectiva de les nostres aspiracions i emocions, les quals només són factibles si d'aquí a molts anys encara estem vius.
Però parlant de suïcidis, sabeu quin és l'acte més estès, i el més lent, de suïcidi? Fumar tabac. I és que aquell individu que fuma necessita saber que s'està matant, que cada cop que el fum del tabac entra per la seva cavitat bucal i va a parar als pulmons ell sap que és perjudicial, però ho fa per sentir que la seva vida s'esgota. Trist, però cert. El problema de la vida és aquest, vivim contínuament matant-nos -tant aquells que fumen, com els que no- i no ens adonem que estem fabricats per morir, i que tot allò que podem fer a la vida no és més que gaudir del temps que va passant fins que anem al cementiri.
La mort no perdona, i és igual que siguis ric o pobre, que t'hagis perjudicat voluntàriament la teva salut o no, que hagis sigut el més cabron de tots els delinqüents o hagis sigut el sant del teu barri: la mort ens iguala a tots. Ens hem acostumat a respectar regles, respectar lleis i respectar mil merdes més que en realitat han sigut inventades per persones com tu i com jo, persones que han disfressat aquestes regles en alguna cosa divina i que no són més que mentides. El cel no existeix, l'infern tampoc -tot i que jo aniria de cap, al costat d'en Rubianes- i només existeix la fi de la vida. I per aquest motiu ens costa tant prendre decisions a la nostra vida, perquè tothom voldria tornar enrere per canviar coses del seu passat, però ni el passat ni el futur importen quan vius en el present. Hi ha gent que per culpa de pensar en el futur i en el passat no ha gaudit del present.
Per fi m'he adonat que en aquesta vida el més tràgic de tot és que som esclaus de la mort. Però, qualsevol que pensi així serà titllat de catastrofista, de boig. I per això sempre he pensat que en realitat els bojos no són les persones residents als manicomis, sinó tots aquells que viuen fora d'ells, aquells que no s'adonen que el seu manicomi personal roman al seu cap. No poden sortir de l'estrès, de la rutina, del treball, del capitalisme, del futur, del present i del passat, viuen tot això en una vida i al final la única recompensa que tenen és la mort.
