L'amor, aquell sentiment que et fa perdre la noció del temps quan estàs amb la persona que estimes. Aquell estat catatònic, purament idealitzat, en el qual et trobes còmode i feliç. Moment en el que res del món t'importa més que ella i en el que els vostres cossos, àvids de la certesa del vostre amor, intenten plasmar els sentiments en la persona estimada. El cor dóna l'ordre al cos de convertir el seu sentiment eteri en una evidència carnal, en una demostració de l'amor que sents per aquella persona. Estimar en cos i ànima és la convicció que el nostre amor gaudeix de la puresa que el fa ser el sentiment humà per excel·lència, el sentiment pel qual donaries tot a canvi d'estar junts. Però, quan aquest amor s'acaba, quan el teu cor ja no batega igual quan ets al costat de la teva persona estimada és quan l'amor es converteix en una eina de dos talls. Amb l'amor pots conèixer la felicitat tan màgica que proporciona i la tristesa que dóna quan s'acaba. Contrast entre sensacions que demostra que l'amor pot ser difícil d'afrontar.
Personalment, per mi l'amor és una muntanya que s'ha d'escalar per arribar al cim, on t'espera la teva estimada. I allà es viu molt bé, compartint les teves glòries i els teus problemes amb una persona que t'escolta, que t'estima, que et dóna la confiança com per compartir moments de la teva vida personal amb ella. Però, un dia sense saber perquè, el teu cor cau del cim de la muntanya, es precipita per un barranc i constates que l'amor s'ha acabat. El teu cor potser està al punt més baix de la muntanya, però el teu cos segueix allà a dalt, intentant convèncer al teu cor que torni a pujar i pensant que encara hi ha possibilitats de ser allà en aquell cim. T'abraces, t'agafes de la mà amb la teva estimada, tot és normal però continues observant com en aquell precipici el teu cor no es mou, ni fa l'intent. Passen els dies i només et queda l'afecte amb aquella persona, cap amor. L'amor -i mai millor dit- s'ha despenyat d'aquell cim, es troba en el terra i no hi ha res que el pugui reanimar. Continuen passant els dies, els mesos, de vegades fins i tot els anys, i el cor no es mou. Trist per això, el teu cos no respon igual a l'afecte que per tu mostra aquella persona a la qual estimaves. L'estimes en cos, en desig carnal, però no en ànima. L'ànima la té amagada a dins el cor i aquest es troba en estat vegetal, no es mou, no sent, no s'enamora. És, més que mai, un tros de carn que no serveix per res.
Després d'un temps, encara en el cim d'aquella muntanya veus com aquell tros de carn comença a bellugar-se. Ja camina, però en direcció oposada al teu cos, cap a una altra muntanya. I tu l'observes amb deteniment. Intenta arribar a un altre cim i notes com el cor arrossega el teu cos perquè han d'estar units. El cos podia estar al cim de la muntanya i el cor al terra, sense moure's, però quan el separen més muntanyes el cos no pot estar al cim d'una altra. Però, tot i que l'arrossegui, el teu cos es resisteix a anar-se'n d'aquell cim, ha viscut molts moments feliços i, tot i que no estigui el seu cor, està còmode allà. Però el cor empeny amb més força, el cos cau pel precipici i impacta amb el terra. En aquell moment encara falta molt per tornar a l'equilibri entre forces, el cor escala un altre cim i el teu cos no es mou perquè encara necessita temps per recuperar-se, temps que ja el cor ha tingut.
De sobte, el cos s'aixeca i veu com el cor està al seu costat, no ha arribat al cim de l'altre muntanya i ha tornat per buscar cònsol en el cos. S'abracen, fan les paus -uns amb més voluntat que d'altres, però sempre han viscut junts- es diuen com s'han trobat a faltar i en aquell desert entre dues muntanyes caminen junts altre cop per buscar aquell massís definitiu on poder viure junts amb l'amor. No els preocupa el temps que triguin en trobar-lo, ells saben que els espera un desert entre muntanyes que hauran de passar, un desert de milers de quilometres on no pujaran a cap massís sense el vist i plau de tots dos i on la única companyia que tindran -a part de les veus que s'escolten des dels cims muntanyosos plenes de felicitat i rient-se d'ells- serà la que tinguin tots dos amb els seus pensaments, de vegades oposats, de vegades similars, per trobar, potser, el cim en el qual puguin quedar-se per sempre més.
“On no puguis estimar no et demoris”
Frida Kahlo
