Són les set del matí i em trobo a la meva gàbia atrapat veient la vida passar lentament. Veig el meu naixement, la meva mare, el meu pare, els germans. Els enyoro tot i que sé que ja són morts. L'art els va matar. Sóc el més petit de la meva família i el que més anys ha viscut en aquest planeta habitat per persones amb la capacitat de fer molt de mal als animals. 6 anys són massa per un brau de més de 600 quilos segons els ramaders, però el meu anhel seria morir de vell i no ara. La gàbia és estreta i no em deixa respirar, l'angoixa és mortal i el pànic a ser assassinat em fa tremolar les cames. Sóc un presoner de l'art, de la festa, de la “tradició”. La meva presó s'ha construït gràcies a la violència amb la qual s'ha descrit la meva naturalesa brava, feroç, salvatge… Els tòpics sobre l'espècie són els que posaran fi a la meva vida. En tres hores em trauran al centre del poble de Tordesillas i viure la crònica de la meva mort. Una mort que cada cop té més detractors, però encara no són capaços d'evitar que cada brau sigui màrtir del seu botxí. Em dic Rompesuelas i avui seré assassinat.
Mentre espero a ser lliure per últim cop penso en tots els meus companys que van morir en la Vega del riu Duero. Més de 500 assassinats han vist les seves aïgues i mai ens ha ajudat, còmplice de la violència dels seus veïns. Persones que maten per plaer en unes festes ridícules, on s'exhibeix la violència més rudimentària de l'ésser humà de l'època de les cavernes. Cada minut què passa és un alè menys dels meus pulmons, cada minut és una salivació menys de la meva gola, cada minut és un batec menys del meu cor. Cada minut és un minut menys de vida. Això, aquest any, ja no es pot aturar.
Sonen les campanes del poble, veig com s'acosta un home amb unes claus per obrir el cadenat que m'atrapa entre aquests barrots d'acer però que alhora em protegeix de les meves pors. Estic plorant mentre crido a l'home que no s'acosti, que no obri la gàbia, que no m'alliberi!! Que no m'alliberi perquè sé que serà l'últim cop que podré gaudir de la llibertat. Però l'home no m'escolta perquè l'art preval sobre la vida animal, i obre la gàbia. Em quedo parat mentre les llàgrimes vessen pel meu cap i crido més fort: 'NO VULL SORTIR!!!'. L'home m'agafa del cap i m'obliga a enfrontar-me amb la meva sentència de mort. Tremolo moltíssim. Els humans sempre diuen que en una lluita entre un brau i ells, el brau és el més fort. S'equivoquen. Només vull sortir corrent d'aquest indret on em consideren una atracció de fira.
'Ja he arribat al riu!', crido mentre no veig a cap humà que em persegueixi. Potser ningú m'ha seguit i sóc lliure de nou? Però, de sobte, escolto un cavall que arriba amb el seu genet i avisa als humans d'on sóc. Em trobo acorralat per centenars de persones i no puc escapar. Els altres animals em veuen patir, però no tenen la força per enfrontar-se a tantes persones, només miren el despropòsit natural que any rere any succeeix a Tordesillas. A mi això ja no m'importa. Estic encerclat per centenars de llances i una d'elles liquidarà la meva vida. Intento moure el cap perquè les astes trenquin les llances, però és impossible, són moltes. Intento envestir però amb dues passes ja tinc un fil al coll. La impotència envaeix tot el meu cos, la tremolor va a més, el cor em batega a mil per hora i cada llàgrima que trec dels meus ulls només serveix perquè em facin burla els meus botxins. No puc escapar i mentre estic distret sento com se'm clava una llança al tòrax. Giro l'esquena i veig el meu assassí, un jove que ha perforat el meu pulmó i que ara fa més força per arribar al meu cor. Caic a terra plorant d'impotència mentre em dessagno. Al meu voltant les persones criden victòria. El jove posa un peu al meu cap i un altre al meu llom, em mira als ulls directament i veu la tristor de la meva ànima que se'n va del meu cos. I mentre em cau l'última llàgrima que em queda als ulls, el jove fa força i perfora el meu cor mentre ell és salpicat de sang. Encara resto conscient durant uns segons i veig com glorifiquen el meu assassí. Encara no comprenen que els animals, com ells, també podem patir.
