A l’hora de fer les nostres necessitats biològiques ens diferenciem dels primats en un aspecte essencial, els humans les fem en un aparell que les elimina amb l’ajuda de l’aigua, un vàter. Bé, això quan no tenim pressa, perquè anant cap al Museu del Disseny de Barcelona vaig presenciar un esdeveniment que em va treure del cap aquesta convenció sobre els primats i els humans. Mentre era a la Ronda Litoral vaig veure com una dona baixava d’un cotxe, saltava el mur que separa la circulació en ambdós sentits, s’ajupia i deixava la seva orina a la gespa que decora la mitjana d’aquesta carretera barcelonina. Potser les presses ens fan fidels al nostre ADN primitiu i qualsevol racó de la ciutat el convertim en un improvisat vàter, o potser la noia estava fent honor als primats dels quals procedim i només va fer aquest acte per reivindicar que el vàter dels humans ha de ser el món, però crec que si hagués sigut la segona no s’hauria netejat l’excés d’orina amb un mocador. Amb aquesta imatge al cap m’endinso a presenciar les meravelles del disseny quotidià que es troben a la primera planta del Museu del Disseny de Glòries, però el meu cos es queda atrapat en una peça en concret, un vàter, un vàter blau del 1980, donat per l’empresa Roca al Museu del Disseny. El vàter que tant desitjava tenir aquella noia de la Ronda.
I és que, el vàter és un invent essencial per qualsevol persona. Tothom té un vàter. I no només això, alguns en poden tenir dos, tres i quatre de vàters! Tenir un vàter és la glòria! Perquè a tots ens ha passat allò de menjar amb mala gana algun plat típic de qualsevol cuina forana al qual no estem acostumats i sentir com els teus intestins reclamen poder evacuar amb celeritat, tanta que si no et dones pressa acabes amb els calçotets tacats. Però, a qui li devem que els humans tinguem un lloc on defecar els nostres excrements biològics sense que s’acumuli la pudor? Doncs a Sir John Harington, un escriptor que l’any 1596 va exposar a la seva ciutat natal Kelsington un precursor del vàter anomenat Ajax i va escriure el llibre A New Discourse upon a Stale Subject: The Metamorphosis of Ajax about his invention, o el que és el mateix, Un discurs sobre un tema ranci: La metamorfosi del vàter des de la seva invenció. Va ser tan famós el seu invent que fins i tot va instal•lar un vàter al Palau de Richmond per la Reina Elisabet I, facilitant així l’eliminació dels excrements i l’orina reial. Però la metamorfosi que augurava Harington al seu llibre va anar més enllà, ja que l’any 1775 un rellotger i matemàtic anomenat Alexander Cumming va perfeccionar l’eliminació dels fems i l’orina mitjançant l’aigua i va crear un model en forma d’S que mantenia una petita porció d’aigua al fons del vàter, que servia per aïllar la pudor de les cisternes. Dos homes lletrats que van donar una obra d’art a la humanitat, potser la més utilitzada. D’altra banda, aquests dos homes no es van adonar que aquest vàter tindria una altra funció que no és la de l’eliminació dels residus biològics, sinó la de pensar assegut mentre es defeca en ell. Qui diu que Einstein no es va inspirar en la seva teoria de la relativitat mentre seia en aquest vàter? O que els filòsofs com Kafka, Schopenhauer, Nietzche i Descartes no van concebre les seves teories mentre eren asseguts al vàter? Si més no, tenim dos autors musicals actuals que han confessat més d’una vegada que van escriure les seves cançons mentre eren al vàter, Els Estopa i Pau Donés de Jarabe de Palo. Potser el fet de ser creat per un home lletrat els va donar la inspiració a aquests autors i ens inspira a nosaltres sempre què hi anem al nostre vàter.
Però, des d’un punt filosòfic, el vàter pot representar l’ànima de la persona que el posseeix. Sempre que vaig a una casa intento entrar al seu lavabo per veure com tenen el seu vàter, si està net i polit, si té orina acumulada a l’aigua del fons, si està brut, si té una relliscada marró a la paret del vàter, si la cisterna buida aigua sense tenir consciència ecològica o si en té, si la tassa està massa freda o calenta, si fa pudor el lavabo, si fa una olor d’ambientador… Tot això em diu com és una persona per dins. És per aquest motiu que en sortir del museu vaig anar al seu lavabo que estava net i polit, com acabat de fer. Després al carrer Bolívia vaig entrar a tots els bars que hi havia a l’illa de cases prop de la Plaça de les Glòries, només volia veure els lavabos. El primer el Bar Eva 2, de xinesos, amb un vàter que reflectia el gloriós imperi xinès, brut, molt brut, i amb una olor rància. El segon el Can Miguelin, també de xinessos, amb un vàter més net però amb una olor a ambientador, com tapant la pudor de sota. El tercer, La Fonda, aquest regentat per catalans, però amb un vàter amb quatre relliscades d’excrements que formaven una senyera, patriotes fins a la medul•la. En sortir del lavabo demano un café i m’assec a la terrassa de Bolívia, me’l prenc i m’encamino cap el meu cotxe. Mentre conduïa, observava pel retrovisor com a la Torre Agbar li sortia aigua per dalt. Començo a sentir la bufeta plena, el café vol sortir… Per què no hi ha un vàter a la mitjana de la Ronda Litoral?
