Arran de la crisi actual alguna cosa està canviant també en els diferents models territorials. Els EEUU, el paradigma del lliure mercat com a conseqüència de la crisi d’origen immobiliari de les subprime i dels nous escenaris mega-regionals en l'era post-carboni està immers en una profunda reflexió tant del seu model de creixement al territori com del seu tipus d'urbanisme de baixa densitat (sprawl). Nord enllà, a França s'han donat compte que amb Paris no hi ha prou per ser competitives i estan desenvolupant un “big bang” territorial que vol potenciar una xarxa de les noves metròpolis mitjanes competitives a nivell global.
I aquí, que hem patit una crisi immobiliària com els Estats Units i tenim problemes de competitivitat regionals semblants als de França, hi ha alguna reflexió semblant? La resposta és no. No hi ha cap signe de reflexió a Espanya, però el més preocupant és que tampoc a Catalunya. A aquestes alçades potser no ens hauria d’estranyar que Espanya opti per tornar a intentar entabanar inversors amb un nou “miracle” immobiliari a través de la nova llei del sòl o de costes i així de tapar el cràter econòmic deixat per l’anterior (10 milions d'habitatges on podria viure la meitat de la població), però potser hauríem d’esperar una mica més de Catalunya.
Si més no, si tenim en compte que el nostre limitat autogovern sempre ha anat lligat a la confecció d'un model de país, iniciat per la Mancomunitat de Catalunya i continuat per la Generalitat Republicana amb el Pla de distribució de zones del territori català de 1932 realitzat pels germans Rubió i Tudurí que representava per primer cop la introducció del planejament territorial (Regional Planning) més avançat dels anys 30 o el Pla general d'obres públiques de 1935 promogut per Joan Vallès i Pujals i Victoriano Muñoz Oms. Totes aquestes reflexions coincideixen en el necessari reequilibrament territorial català entre Barcelona i la resta, no entés com un antagonisme sinó com una oportunitat, com en el cas de l'ideal d'arrel noucentista de la Catalunya-ciutat que apostava per fer del nostre país una gran ciutat que tingués com a centre Barcelona. Un cop restaurada la Generalitat, en el marc de la Llei de política territorial de l’any 1983 i del posterior Pla territorial general de Catalunya (PTGC) de 1995 es va tornar recuperar aquest debat de país. Aquest procés va ser completat amb els desenvolupament amb dels eternament postergats Plans territorials aprovats durant la primera dècada del segle XXI. Segurament amb un planejament a escala catalana fort als anys 80 ens haguéssim estalviat bona part del desori de les útlimes décades (creixements de baixa densitat sense serveis, polígons industrials fragmentats…), producte del minifundisme local.
Contràriament a aquest fil conductor de la planificació catalana, ens trobem actualment que l'únic instrument nou en polítiques territorials és la modificació de la Llei d’urbanisme, continguda en el paquet òmnibus. Aquesta modificació, tot i contenir millores procedimentals, incorpora aspectes preocupants del que podríem anomenar “’urbanisme exprés” que redueix les tramitacions i fa que es pugui alterar fàcilment (declaració d'interès supramunicipal per part de la CPTU) el sistema de proteccions territorials establert pels instruments l’Ordenació del territori. Això aniria per exemple, en la mateixa línia que el Decret-Llei d’ordenació urbanística sostenible del Govern Balear del PP, amb el qual s'estan tractant d'urbanitzar els últims metres de costa de les Illes amb nous complexos hotelers. En el cas català semblaria que Eurovegas es podria acollir a aquesta modalitat, juntament amb tot el regitzell de projectes semblants que s'insinua des del govern que existeixen (entre ells una mena de Marina d'Or per a turistes xinesos). Aquest tipus d'urbanisme respon a la lògica de la nefasta Llei del sòl de 1998 i parteix de la consideració de tot el territori com a expectant a ulls de l’urbanitzador que fàcilment pot jugar amb les plusvàlues sense limitacions i relega a l'administració al simple paper de legalitzadora dels fets consumats en l'àmbit privat.
La construcció nacional també és una construcció física al territori i la normalització com a país també passa per combatre, per exemple, la ferida al territori de l’especulació franquista. A més cal tenir en compte que tenim un país petit, costerut i on el 80% de la població viu en el 20% de territori del corredor litoral que abasta des de l’àrea urbana de Girona fins a la de Tarragona passant per la Regió Metropolitana de Barcelona que representa el 65% de la població i el 70% del PIB català. Això configura un model territorial sobrecarrega l’impacte en un corredor litoral que corre el risc d’arribar al col•lapse de continuar amb l’actual ritme de consum de sòl.
Al territori català, ni tot està per fer ni tot és possible, cal transformar preexistències, cal més que mai planificar seguint un model ambiciós de país que funcioni com un tot i on funcionin també cadascuna de les seves parts. Un model que impulsi la bona gestió d’unes àrees urbanes competitives que tinguin resoltes les seves problemàtiques ambientals, que estiguin eficientment comunicades i que disposi d'espais agraris suficients i sostenibles socioecòmicament. Un país que tingui com a principal actiu econòmic diferencial el seu patrimoni cultural, social i natural amb el qual ser atractiu als ulls del món (de fet ja ho som). La qüestió no és dir sí a tot el que es proposa (cultura del sí) o dir no (cultura de no) sinó fer les coses bé, seguint un model prefixat de país. L’altra opció és improvisar i assumir com a nostre el no-model territorial tan popular a l’Espanya de la bombolla on tot el territori pot ser successible d’esdevenir un “pelotazo” mentre continuem esperant com a l’any 1939 “ la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el nostre sòl.” (La ciutat llunyana, Màrius Torres)
