“La gent està sent persuadida a gastar diners que no tenen, en coses que no necessiten, per crear una impressió que no dura, en les persones que no els importen “. Tim Jackson Prosperity Without Growth
El dogma de les polítiques d’austeritat destinades al sector públic poden compartir amb el paradigma de la sostenibilitat la necessitat de l’ús eficient del recursos per tal de garantir que aquests siguin durables al llarg del temps i resilents en un context de manca de creixement i d’esgotament dels recursos .Més enllà d’això, afrontar l’austeritat del sector públic per tal de fer sostenible l’Estat del benestar sense abordar ni la sostenibilitat econòmica (canvi de model de creixement ) ni l’ambiental (eficiència en l’ús dels recursos naturals i l’energia) semblaria un intent de fer pagar a tot el model social la insostenibilitat i ineficiència passades. Exigir que només que la dimensió social del creixement (sector públic, salaris) ha de ser eficient mentre es continua produint de la mateixa manera malbaratant recursos i energia i generant elevats sobrecostos en forma de residus i contaminació semblaria una contradicció evident.
El col·lapse del sistema financer no fa més que posar de manifest que el nostre model de creixement ha de ser sustentat mitjançant grans dosis d’enginyeria financera davant la manca d’eficiència de l’economia productiva. Una economia productiva que sabem des de els anys 70 que està amenaçada per l’escassetat de recursos i la dependència absoluta d’un model energètic que té previst el seu esgotament en 20-40 anys.I que si les previsions són certes i estem davant del començament del pic del petroli (peak oil) tindrem un col·lapse general del sistema actual de producció.Per exemple, segons s’indica l’augment continuat dels costos del transport poden fer inviable la reducció dels costos laborals de certes deslocalitzacions obligant a retornar a les relacions econòmiques de proximitat.Aspectes com la sobirania energètica o alimentària (que en el fons és l’energia que consumim els humans) esdevenen claus per a adaptar-se a aquest nou escenari.
La curta alçada de mires de certs dirigents ens ha portat a la situació actual, quan es diu que no hi ha una altra sortida que l’austeritat es menteix i es torna a caure en la curtesa de mires, cal austeritat però no a costa de sacrificar per un efímer benefici privat els nostres béns comuns més necessaris que mai, sinó austeritat per assegurar la sostenibilitat del nostre model econòmic també model de producció i de consum. Austeritat no per a rescatar bancs sinó per a bastir un nou model de prosperitat que haurà d’adaptar-se a la manca de creixement o fins i tot al decreixement. Austeritat també anomenada sostenibilitat com l’única garantia de tenir un nivell de benestar durador i que pugui ser extensiu a les generacions futures.
