Res a dir quan el sentiment és únic i compartit, però quan hi ha una dispersió d'aquest sentiment alguna cosa vol dir, i bàsicament, que aquesta parcel·la no està degudament ocupada. En aquest supòsit, la primera lectura ha de ser que en lloc hi és en la seva plenitud, i cal fer-se les preguntes que siguin necessàries per clarificar-se el panorama i cercar les respostes a cadascuna, sense acceptar per a cap d'elles un “no vull respondre”, “no hi ha res per respondre”, o que sigui prohibida la veu i sobirania per formular-les. Això, ha de ser en totes les direccions que produeix el maldecap i, en tot cas, sempre es millor poder escollir entre “això” o “allò” que entre “això” o “res”.
Per tan, en aquest moment que ja s'hi ha posat nom als diferents sentiments que viu la ciutadania que viu a Catalunya, segueix trobant-se a faltar la proposta que faci decantar la balança, engrescadora i contrastant de qui, senzillament, ho nega tot a l'altre perquè creu que no hi ha, ni hi pot haver, res més fora de la seva realitat, forçada històricament mitjançant la imposició de les seves doctrines, creences i forma de ser i pensar. El “justo derecho de conquista” ja te més de 300 anys i ara és qüestió d'argumentar i convèncer, dialogar i escollir el que pot ser millor per a totes les parts.
Cal aclarir posicions i conceptes, i per posar les coses clares d'una vegada. Cal obrir el joc i ensenyar les cartes. Cal posicionar-se, o pel costat més poderós, més conegut, més après de memòria, del que ja es sap la jugada amb la que s'ha de jugar, encara que només sigui per inèrcia, per mandra o por, o tal vegada, arriscar-se a intentar noves jugades… i amb cartes noves, per si un cas.
Quan, passejant pel mateix carrer, uns caminen per Catalunya i uns altres caminen per la España que aquí se'n diu Catalunya és com millor s'expressa el sentit que he volgut donar a aquestes ratlles. I això ningú s'ho ha inventat, ni ningú ho ha provocat ara, però si que és ara quan les postures i els esdeveniments li han fet adquirir rellevància. Tots ens creuem però no ens coneixem. És el temps de o fusta o redolta.
