No hi ha res a justificar, cadascú és ben lliure, però la gent que ara al·ludeix que no va anar a les urnes perquè aquesta obertura a la participació no era legal tenia la mateixa legalitat o il·legalitat d'expressar el seu «no» que més de 2,3 milions de persones que va anar-hi per expressar el seu “si-si”… i també el «si-no» i el «no». Qui no va utilitzar el seu dret, en realitat, és per por o perquè està més pendent de en que li pot afectar un canvi dràstic, com és del que es tractaria, tot i que aquesta informació sempre la obtindrà depèn de la font que se'n refiï. Després de tot, convindrem que en un pas d'aquesta transcendència hi ha d'haver un fort component d'il·lusió i confiança atenent que l'únic que se sap be és on som i on serem en cas d'acceptar seguir sense dir res. Tot radica i es concreta en el sentiment identitari més o menys desenvolupat per seguir vivint igual i segons les possibilitats de cadascú, o d'intentar fer-ho de ple en un país anomenat Catalunya, en les circumstàncies que esdevinguin que, en tot cas, no han perquè ser el tremendistes que qui els interessa pintar-ho així prediquen. Aquest segon cas, evidentment que comporta reptes personals, pot ser assumir sacrificis temporals i segurament una bona dosi de paciència per anar passant les diferents fases.
Però, pel que fa a la jornada viscuda el 9N, tampoc val comptar com a partidaris del «no» la gent que no ha anat a dipositar la seva papereta. Mentre no es manifesti aquesta dita per algú “majoria silenciosa” ningú te cap dret a sumar-se'ls.
Per altre banda, tampoc crec que sigui massa convenient “acostumar” a la gent convençuda a anar a votar masses vegades sobre una mateixa cosa que mai sembla que sigui la vegada definitiva i que només serveixi per reivindicar-se.
Per la seva part, el govern central mostra la seva cara més lletja al món al no actuar per arreglar un dels problemes d'Estat més greus que te a sobre la taula i quedar impassible davant de que cada vegada que obre la boca o mou un dit creixin i es multipliquin els que, en aquestes circumstàncies i posats a fer, preferirien un estat propi per Catalunya. Fin ara, el que podia ser poca cosa més que no res, ell solet, ho ha fet imparable.
I, per acabar, el govern estatal deslegitimant el fet, que finalment es va realitzar no en les condicions més normals per les prohibicions i recusacions, i el menyspreu cap als participants que no es van deixar atemorir, ha insultat greument als més de 225.000 que van optar pel «si-no»… i als més de 100.000 que van expressar el «no».
