A España si alguna llengua s'ha de protegir i estudiar és el castellà, l'espanyol de tots, d'una pàtria tancada en si mateixa a pany i forrellat i re-inflada, com gall enmig del galliner, a bombo i plateret -o pandereta-. En aquesta manera de veure la seva pròpia realitat no hi entra ni hi ha lloc per les altres maneres de parlar que hi pot haver dintre del seu mateix territori, amb els seus propis noms, amb les seves pròpies arrels i la seva pròpia història viscuda a través dels segles. Fins i tot, on es gosa parlar-les fora de casa seva s'ha de prohibir directament, com abans, o, si això als nostres temps ja no es pot fer així -que seria el més fàcil per a qui no te cap argument ni capacitat de parlar-ne- s'ha d'aprofitar una majoria absoluta aconseguida amb promeses que mai s'han complert, ans el contrari, per dictar les lleis oportunes i expresses per afeblir-les, incomplint a la vegada el que està escrit a la Constitución (Título Preliminar.-Art.3: El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. Las demas lenguas españolas seran tambien oficiales en las respectivas Comunidades Autònomas de acuerdo con sus estatutos. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección).
La llengua que es parla als mai dotats d'status oficial “Països Catalans”, que s'anomena “català”, com es podria dir d'una altra manera però que, en tot cas, identifica uns territoris determinats, són el més viu exemple d'aquests incompliments:
Al País Valencià es va voler discriminar i trobar diferències on no n'hi ha, tret de l'accent i vocables particulars, com passa a qualsevol indret de Catalunya.
A les Illes es va implantar una llei, anomenada TIL, per la que es tracta de difuminar entre el castellà i l'anglès la variant del català que es parla allí.
A la Franja de Ponent, no contents amb l'invent del “lapao” per no dir-li “català” a la seva manera de parlar ara, el 2015, els hi esborren totalment del mapa.
Per la Llei de Patrimoni Cultural d'Aragó de 1999 s'ha mantingut fins el 31 de desembre de 2014 el reconeixement de les tres llengües parlades allí (aragonès, català i castellà) per unes 60.000 persones, tot i que el 2013 ja es va perfilar aquest final fulminant.
Visual i simbòlicament, els cartells de circulació que al travessar per aquelles zones fins ara eren bilingües deixaran de ser-ho i la gent d'allí sabrà que entra en una terra, la seva terra, on oficialment es parla d'una manera diferent a la seva de tota la vida.
Així, com qui no fa la cosa… Així s'imposa el que per la via de la consulta i el consens se sap que no es podria aconseguir, si més no, sense abans parlar-ne amb les parts afectades directament. I ho fa qui vaticina que una simple consulta a Catalunya portaria a algunes persones, a familiars i amics, a sentir-se estranyes a casa seva.
