Si hi ha una cosa que ens ensenyen les situacions a peu de carrer, que ens condicionen el present i que ens fan pensar en el futur, és a desconfiar de tot i de tothom, és a no enlluernar-nos, és a tenir ben clar que no es poden acumular gran fortunes en base a un sou, per gros que aquest sigui, i a uns impostos pagats religiosament…
També tot plegat pot ensenyar que «contra més grossa la vulguis fer» més complicitats hauràs d'aconseguir i empastifar a quantes més persones millor en el teu “projecte”. Llavors, i per l'efecte natural d'auto-protecció personal, serà més difícil i complicat que s'arribi fins a tu. Donat el cas, des de l'esglaó que s'hagi tingut «la desgràcia» d'ensopegar, n'hi haurà prou amb negar-ho tot o utilitzar un senzill «no me consta», i si la investigació d'algun jutge que pot «sobreviure» en l'affair prospera, anar deixant llast descobrint algun petit detall o algun nom d'algú relacionat, però que ja estigui amortitzat i que es farà passar com allò que no és el seu partit, que desvii i focalitzi la atenció durant un temps i, qui anys passa anys empeny, que qui te pressa és qui te que demostrar i se li poden esvair o morir les proves o els arguments. Si es pot comptar amb l'afegitó, determinant, d'una majoria absoluta en el poder que controli els parlaments, els jutjats, els tribunals, etc., etc., més que millor, es clar. D'exemples en tenim a dojo des de fa temps i no cal fer massa memòria ni estar massa al corrent del que passa a aquests mateixos carrers, tan si els trepitgen els que ho veuen clar com els que, a hores d'ara, segueixen sense voler-ho veure. Per uns altres carrers, a fora, hi passen els que ja els hi està be perquè no els hi interessa que es toqui res però, aquests, haurien de ser uns altres, no nosaltres mateixos.
És llastimós que l'experiència ens faci tornar enrere i ens faci més animals que persones, que ens faci més astuts per saber enganyar millor, més hàbils per amagar-nos i cobrir-nos, més competitius, però no per ser millor si no pel fet de ser més que l'altre… com sigui, i que l'únic de bo que se'n pugui treure és veure la capacitat que tenim d'entomar l'estat del benestar i els drets socials que ens estan quedant.
Quan el que ens hauria d'aportar l'experiència és poder notar l'efecte de ser més sincers, més solidaris -en el sentir-nos part d'un conjunt, que si un no fa un pas de ben segur que un altre l'haurà de fer-, més positius i més humils per avançar des de les passes i els camins oberts per d'altres.
