A la vista de que, si més no en aparença, anem seriosament i estem decidits a donar el pas definitiu, l'Estat envia al TC, tot el que soni a estructures d'Estat. També el CATN (Consell Assessor per la Transició Nacional), que els hi havia quedat despenjat en la seva envestida amb el fi de destruir a qui s'enfronta, no el que seria aconsellable que és asseure's amb ell amb unes pastes i un tallat a la taula i parlar, dialogar, cedir un, cedir l'altre, pactar, negociar i segellar-ho tot amb una encaixada de mans… ja no dic amb una abraçada de bons amics.
Però, algú pot quedar sorprès per aquestes reaccions ?. Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut fins el 9N, passant per les lleis catalanes per una millor cohesió social, com la Llei de Consultes, o per un millor finançament (decret de pobresa, euro per recepta, impost dipòsits bancaris, horaris comercials, etc.), que han estat abolides per part de l'Estat, o la llei estatal i desprès no finançada en la part pactada a la dependència, o les imposades, com la «llei Wert», els catalans ja hem pogut anar veient que l'autonomisme i el catalanisme a Catalunya ja no li serveix de res.
En un altre tipus d'Estat pot ser si que es podria esperar alguna sensibilitat per un problema sorgit en el seu territori i trobar-hi una solució, o la sortida menys dolenta per ambdues parts, però estem parlant d'un Estat que no admet a rèplica el que pugui representar cap qüestió a la unitat imposada, i molt menys si una de les seves “propietats” s'atreveix a tenir una cultura, una història i, sobretot, disposar i parlar en una altra llengua, diferents a les establertes com les de tots. Contra aquesta mentalitat, ben incrustada, no hi valen ni Constituciones que reconeguin la diversitat i n'ordenin la convivència, ni bilingüismes que comportin el manteniment de la llengua més feble que, com és el nostre cas, coincideix en que és la pròpia… La que, amb tota naturalitat, ens passem de pares a fills.
Està ben clar que, si dos milions i mig de catalans volem viure com el que som i ens sentim, dins o fora d'España, ens queden ben poques alternatives o camins a emprendre, a la vegada que intentar conviure sense rebentar amb la part de gent que també viu a Catalunya i que ja li està be com som tractats per l'Estat. Conciutadans que, en nombre indeterminat -doncs mai han estat comptats explícitament- actuen com una primera línia en aquesta creuada, ja sigui de manera activa o passivament.
