És una reflexió, en forma de pregunta que ha fet darrerament un portaveu polític: Que pot ser millor, si viure amb les incerteses d'una Catalunya independent o amb les certeses de quedar-se a España?. La resposta depèn de qui és fa la pregunta, o se l'arriba a fer, perquè hi ha gent per la que només plantejar-se-la és anti-patriòtic.
Sigui quina sigui la postura, la pregunta es mereix un debat, defugint de contaminacions viscerals, perjudicials fanatismes, conscients tots plegats de que les qüestions polítiques (i aquesta ho és) només es poden resoldre en base a un normal funcionament democràtic i negociador. Queda exclòs, doncs, la falta de respecte, el menyspreu, l'amenaça, en una paraula: les males arts no poden provocar preocupació ni afeblir la voluntat de l'altre.
Tan si es vol defensar a pany i forrellat l'ordre establert com si es vol apostar pels drets i llibertats individuals i col·lectives sense obrir un veritable diàleg desllorigador aquestes eines, elementals per la resolució de conflictes, queden desactivades, i en qualsevol dels postulats s'ha de tenir en compte i no ferir la part contraria.
En tot cas hi ha moltes coses a valorar tan en un suposat com en l'altre com, per exemple, que l'accés als serveis bàsics actualment ja sabem com són, en base a poder-los gestionar directament però amb un finançament dintre d'uns pressupostos generals escanyats per tot arreu, i sotmesos a un dèficit fiscal més que excessiu atenent els impostos que cada any marxen d'aquí i no retornen de cap manera.
España, socialment, tal i com està entesa actualment no pot satisfer a cap català, i la insatisfacció és multiplica per tot allò que sembla que només estigui fet per afeblir i qüestionar la nostra existència com a poble, ni millor ni pitjor, però diferent, amb les seves pròpies cultura, llengua i història.
I, econòmicament, es segueix amb la cultura del subsidi sense prioritzar l'economia productiva, tot i el desequilibri particular i la injustícia que això representa.
Amb tot sobre la taula, intento mirar-ho fredament i he de confessar que, finalment, el que em fa por de veritat son les reaccions al resultat d'un mandat democràtic sorgit d'unes eleccions al Parlament de Catalunya, tan si és en un sentit com en l'altre. Acostumat només a veure amenaces, prohibicions, querelles, lleis fetes a mida, quan tot només ha estat un intent, no em deixa massa tranquil la força de les urnes i em temo un possible acarnissament de qui no sap encaixar la derrota ni sap gestionar la victòria.
