Estem igual : España no te prou força per imposar-se definitivament a Catalunya, però es que Catalunya tampoc te la capacitat de oposar-se definitivament a España i de superar les adversitats, els entrebancs, i massa sovint el joc brut, que li plouen en els moments decisius i que, tot i que no es pot quantificar en quina mesura, finalment, condicionen i desvirtuen els resultats finals.
Aclarit quest concepte, arribarien a ratificar la evidencia de que España te un greu problema d,Estat que no sap resoldre, o potser mai ni ho ha intentat, i que no es soluciona negant-ho, ignorant-ho… o tallant el coll a l,Artur Mas.
Per altra banda, no es cert que Catalunya s,hagi trencat, ni molt menys, el que si que esta es dividida, però per la mateixa inèrcia de la pluralitat i diversitat que composa la seva societat.
La gran diferència amb el que fa España és que Catalunya posa tots els medis de que disposa per integrar, i ningú pot dir que no s,aconsegueixi.
El comportament de l,Estat es centralista, hermètic i tancat a tot moviment en quest sentit i els catalans han de saber i tenir clar on som i perquè ens hi volen, i perquè no ens deixen marxar. Ens envegen, però encara més ens odien, i l,Estat mai ha fet res per suavitzar-ho amb la pedagogia adient o, encara que només sigui per rectificar tot el que ha fet precisament a l'inrevés. En tot cas, aquestes raons serien suficients perquè fossin ells mateixos qui ens fotessin fora a puntades de peu, però per sota de la seva xuleria castissa de rebaixes, hi ha vegades que en el seu reduït i primari enteniment són conscients del que representem per ells. No es cosa de jugar i, davant del perill que es pugui canviar el panorama, el que calgui..
Però nosaltres, per fi , hem aclarit que no volem ser una mica lliures, o quasi bé lliures, encara que en realitat això no representi res més que més o menys dependència i sotmetiment. Per fi em descobert que la llibertat és un concepte absolut: O ses lliure o no s'ho és… No hi ha terceres vies.
