Som on som, i hi hem arribat no sense esforç, sacrificis, superant dubtes, i ara, parar o queixar-nos d'estar cansats, seria tornar enrere, molt enrere. Res es pot fer d'un dia per l,altre, i molt menys un fet del que no hi ha referent històric arreu i pel que, desenganyem-nos, no hi ha hagut el suport necessari perquè ningú el pogués discutir.
La situació política que ha quedat després de les eleccions al Parlament, amb un guanyador clar per governar però insuficient per fer-ho amb majoria absoluta, mes que res pensant en poder seguir endavant amb el full de ruta en vers el procés cap a la independència, obliga a invertir un temps preciós en més converses i negociacions, de les que, amb mes suport al “SI”, hagués calgut.
En aquest context, poden venir al pensament gent com en Guifré I el 878, el pare de la nostra pàtria, en el Comte Borrell II el 947, que va trencar amb el vassallatge al rei franc, i amb tots els Comtes que van defensar el territori de l,enemic, en Pau Claris, que el 1638 proclama la República Catalana, en els segadors de 1640, en els màrtirs de 1714, en Prat de la Riba i en Puig i Cadafalc el 1914, en els que s,oposaren a la dictadura de Primo de Rivera el 1923, en Macià el 1931, i el seu somni no realitzat, en Companys el 1933, que va ser afusellat, senzillament, per ser el President de Catalunya, en els exiliats que arrancaren de la seva terra, en els que patiren la dictadura de Franco el 1939, en els que lluitaren i en els que moriren per la llibertat a la guerra civil, en Pau Casals el 1971, que va explicar al món que era Catalunya, en Josep Irla, en A.Rovira i Virgili, en Pompeu Fabra, en Josep Carner, en Carles Pi i Sunyer, en els defensors del català més enllà del Principat, en els milers i milers de voluntaris anònims que han fet, i fan, possible la revolució pacífica i democràtica més gran del nostre país, en els que han marxat sense veure-ho, en els que ja no ho veuran, en els nostres avis, pares, però sobretot, en els nostres fills i néts, (aquest paràgraf és extret, bàsicament, d'un preciós escrit de l'historiador Jordi Finestres, del que aquest no vol ser una còpia, si no mes be una font d'inspiració per estructurar una pròpia idea meva).
Hem de ser conscients de que estem escrivint al llibre de la història de Catalunya. El que esta fent la nostra generació quedarà per sempre més escrit als llibres de història i no hi haurà llei, ni Wert o similars, que ho puguin fer ignorar o que ho puguin esborrar perquè, ara, afortunadament per tots i malauradament per segons qui, ja queda a més d'un lloc ben arxivat i com que la realitat es una queda ben palès el que ha succeït, com i perquè, amb pels i senyals. Ara ja no es podrà dir el que diuen alguns que a Catalunya, i a les seves escoles i instituts, s,ensenya una història falsa de Catalunya… Clar que es diferent a la que ens varen inculcar, i fer aprendre de memòria, sense que ningú ho pogués contrastar ni qüestionar. Quina sort que tenen els joves d'avui en dia !.
