Des de sempre som terra d,acollida, però de manera sincera, perquè som aixi, i no calien, ni calen forçar, per altres motius, la vinguda de gent, principalment des del sud de l'Estat.
Però, si repassem la historia -no massa difosa, per cert, per motius evidents- es poden observar missatges perversos darrera de les immigracions a Catalunya. Al llarg del temps es pot veure que, sovint, hi ha hagut un rerefons determinat i molt intencionat.
Leopoldo Calvo Sotelo ja va dir el 1983, en plena de la dita transició, que això convenia per apaivagar i difuminar la llengua i cultura catalanes: «Hay que fomentar la emigracion de gentes de habla castellana a Cataluña para asi asegurar el mantenimiento
del sentimiento español».
Però es que abans no es pot oblidar que el Conde Duque de Olivares ja li va aconsellar a Felip IV, el 1641: «Hay que reducir los reinos que componen España a los usos y costumbres castellanas. El genio de la Nacion como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su pais, y por eso parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»
O el que va ordenar Felipe V el 1715: «Que en las escuelas no se permitan libros en catalán, ni escribir y hablar en catalán en ellas».
O, ja als nostres dies, el que va dir Alicia Sánchez Camacho el 2009: «No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles»…
O la ramblada final del ministre Wert el 2012: “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”.
Sortosament, la gent que ha vingut a Catalunya, ja sigui d'alguna manera dirigit o per la seva pròpia voluntat, sempre ha estat ben acollida i, fins i tot, molta s,ha volgut integrar en la nostra cultura, que aixo no vol dir renegar de les seves arrels, ni molt menys, la qual cosa deixa ben evident que s,han sentit còmodes, i el mes important, que la possible i lògica diferencia de manera de ser i de parlar mai ha estat motiu de cap mena de problema per sentir-s,hi a gust, ni per uns ni pels altres, per a ningú.
Realment, i també al llarg de la historia, ha estat tal l,acolliment que les persones i les famílies, en la seva gran majoria, s,han anat barrejant produint noves generacions de catalans, del que darrerament se'n diu «els nous catalans» que, amb els seus orígens sempre ben presents, com ha de ser, i per altre banda sempre respectats, saben i son conscients de que son i viuen en un lloc, ni millor ni pitjor però si diferent, amb la seva cultura i formes d'expressió i comunicació pròpies, i comparteixen tan els bons moments com els problemes i dificultats.
