Es comencen a sentir veus, mes o menys significatives, proposant que se'ns torni l,Estatut del 2006, sense retallar, a canvi de que ens oblidem de separar-nos d'España.
Gràcies, però, no senyors, ja no és el moment. Qui sigui, en el suposat de que tingués prou influència per aconseguir-ho, ja fa tard. Era en el moment de “hemos cepillado”, de les campanyes empastifant Catalunya i els catalans i dels recursos del PP, de les retallades del T.C, quan hi tenia que haver hagut el seny necessari.
Ara, majoritàriament, la ciutadania catalana ja ha passat aquesta pantalla. Es més, ja n'ha passat un parell de les següents i tot, com son la de demanar un pacte fiscal just, o millor dit, menys injust, i la de reivindicar el simple dret a decidir. Ara, una bona part de la gent que viu a Catalunya ja esta de ple en la del proces per iniciar el camí cap a la independència.
I, és veritat. Tot va canviar aquell 2010, amb el tema de l,Estatut del 2006. Si llavors l,Estat hagués actuat amb el mínim i exigible sentit d'Estat, i abordar i recollir les conseqüències de la desencertada resolució asseient-se amb el representant de Catalunya per veure que passava i buscar-hi una solució, ni el Sr.Mas s,hagués tornat independentista, ni haguessin seguit les manifestacions, cada any mes decidides, convençudes i carregades de raons. És el que te estar en mans d'un govern central que mai ha donat la importància que te el que una part del seu territori demostri no estar a gust, i que quan li sorgeixen problemes es queda quiet esperant que es solucionin per si sols, que es limita a negar-ho, a ignorar-ho, encara que nomes sigui de cares en fora perquè, segueixo pensant, que es plenament conscient de que el problema existeix.
Ara, segurament, només queda -i més val que es deixin de estirabots i se'n facin a la idea- asseure,s per negociar i pactar la separació de la manera menys traumàtica per a tots. Catalunya iniciarà un camí incert, però sense que ningú l'empenyi i arrossegui al precipici i, de la mateixa manera que l'Estat mai no ha tingut cap mirament de com estava tractant Catalunya, procurarà no pensar en com deixa i queda España, que ha tingut cinc anys per pensar-hi i, pres de la seva prepotència, no ho ha fet i ha estat mes obsessionat en pressionar i condicionar el govern de la Generalitat i, si pot ser, controlar i eliminar la diferencia i la identitat de Catalunya, que a explorar i intentar les possibles sortides al desencaix evident i, passi el que passi, pendent de solució.
