Com a preàmbul, es podria dir que, a casa nostra, veient el que hi ha, la imatge que ara es te de la dreta catalana, simbolitzada per CDC, és molt «mengívola» des de opcions contràries, així com la de l'esquerra catalana, ara reduïda a ERC, ja no es tan «espantívola» com podia ser fins fa ben poc.
Però, realment, la historia ens diu que la diferencia entre els catalans no s'ha de veure entre dretes i esquerres. Realment, l'autentica diferencia entre nosaltres radica entre els catalans que pensen o aspiren a canviar España, que pensen en España globalment des de Catalunya, i els que pensen en Catalunya en particular i senzillament.
Clars exemples d'aquesta primera postura, a la historia més recent, hi podem trobar el mateix president Lluís Companys, tot just abans de la dictadura, i els 23 anys de Jordi Pujol en la dita transició, com a síntesi de la voluntat que sempre hi ha hagut d'acord i col·laboració per un encaix de Catalunya dintre d'una España, federal, federalista però, en tot cas, diferent de la imposada a tothom per la força, ignorant les diferencies i per damunt dels diversos sentiments, més o menys acusats, que hi conviuen. És el que s,ha vingut a dir “tercera via” que, també per aquesta historia mes recent, es pot veure que tan amb els que hi ha a Madrid, com amb els que hi pot haver, sembla del tot inútil seguir-hi insistint. El que pot resultar paragògic es que, tot i sabent això tothom, encara hi hagi qui hi aposti i ho faci l,eix dels seus arguments.
La intransigència de l'Estat per intentar arreglar l'atzucac persistent ha dinamitat aquesta possibilitat, fins ara àmpliament recolzada, i ha fet que, uns i altres, fins ara difusos, hagin tingut que manifestar-se, hi ho han volgut fer ja descaradament. Ja no valen mitges tintes. O som España o som manifesta i clarament Catalunya, i la figura del “jo soc català i espanyol”, fins fa poc respectada com una de les maneres de pensar dels catalans es pot dir que ha perdut la seva fiabilitat i, qui encara es defineix aixi, en realitat, viu en clau espanyola per molt català que digui sentir-se. Això no vol dir que la societat catalana estigui dividida o partida. Ningú pot negar la capacitat de convivència demostrada a través dels temps de la gent que viu a Catalunya. Aquí ens entenem en perfecta harmonia amb qui no pensa igual, fins i tot, amb qui parla diferent.
El canvi no ve de cinc anys ansà, ni perquè a les escoles s'hagi «adoctrinat», ni perquè un boig hagi «menjat el coco» a més de dos milions de catalans. Això és així des de sempre, el que passa és que abans la gent no exigia res més als polítics del que aquests feien i ara la gent ha emprés un camí propi i, o s'hi arrengleren o poden quedar sobrepassats. Els que han volgut sobreviure, no han tingut més remei que escoltar a la gent i servir-la posant-se al seu costat. Els que han quedat ancorats en ideologies caducades, ja van veient que l'evolució de la ciutadania els va deixant enrere.
El que si que ha passat en aquest període de temps és que les postures es manifesten amb més vehemència, sobre tot, com a conseqüència de la radicalització, fora de límits, en l'actitud de d'Estat -personificat en el PP- en vers el país, ofegant-lo financerament, ignorant interessadament el crònic espoli fiscal, i atemptant matxucament en contra dels seus trets propis i singulars.
