Quan els Estats s'enroquen, quan supediten la democràcia, quan s'encarcaren és quan són més fràgils. Espanya hauria estat realment forta si, a la primera de canvi, hagués concedit un referèndum a Catalunya. Fins i tot potser l'hauria guanyat gràcies a aquesta actitud oberta, com li va passar a David Cameron, i n'hauria sortit cohesionada.
Però mai no s'ha volgut dialogar sobre el tema i ha dinamitat els pactes de la transició i, amb ells, l'Estat de les autonomies, si més no pel que a Catalunya es refereix. Ja no en queda res i han iniciat una contrareforma. Les decisions, o per acció o per inhibició -com és el cas-, no són mai innòcues i sempre acaben presentant alguna factura.
Els dirigents independentistes poden patir persecució judicial o inhabilitació perquè la força i totes les eines les te l'Estat, però es corre el risc de que, mantenint la radicalitat i la intransigència que dóna a la pressió catalana, l'Estat es col·lapsi… i encara no n'és conscient. Hi ha en joc molt més que perdre unes eleccions, que per un partit tan egocentrista i prepotent serà molt dolorós i traumàtic… Hi ha en joc perdre la referència i primacia de la dreta espanyola.
S'ha deixat que un assumpte polític sense tractar hagi esdevingut en un problema d'Estat de grans dimensions i, desprès de quatre anys d'inoperància total creient que d'aquesta manera quedava assegurat el vot de la majoria per a seguir en el poder, ara algú deu veure's avenir que segurament tindrà que deixar la cadira, i deu pensar que pel que li queda no es posarà ara a fer el que no ha fet, tret de reunir-se «amb urgència» amb tots els líders -que han volgut fer-se la foto-, menys amb els que tenia que haver començat per enfocar el tema degudament.
Ha estat la legislatura de l'auto-bombo, del plasma, de les mentides electorals, d'haver fet més rics als rics i més pobres als que ja ho eren, d'haver-se carregat la classe mitjana, d'haver esborrat a base de majoria absoluta els drets socials i laborals aconseguits amb l'esforç de generacions anteriors, d'haver forçat a marxar un gran nombre de joves –preparats- a buscar-se la vida i, per si encara no n'hi hagués prou, d'haver dinamitat el feble encaix de Catalunya dintre de l'Estat fent sortir a la llum, fins i tot, la idea i el desig de la independència de més de dos milions de ciutadans.
No és el millor currículum per deixar escrit a la història de España però sembla que, tot i així, el PP pot tornar a guanyar les eleccions. Que vol dir això ?.
