Aquestes darreres hores, darrers dies, es succeeixen les idees de manera que, fins i tot, sembla que un article sigui continuació de l'altre però és que els moments que ens toca viure son, a la vegada que transcendentals, apassionants, i tenim el privilegi de viure'ls en directe i en primera persona.
Com que crec que ja hi haurà ocasions, motius i temps per parlar dels nous personatges que apareixen en la nova escena, si més no per part meva, no vull passar pàgina i oblidar-me de qui acaba el seu paper tot just abans de caure el teló en l'entre-acte. Un actor que, abans de »assaborir» l'èxit, ha tingut que fer tots els papers i sempre, potser presoner d'un passat, s'ha sabut reescriure el seu paper en la història.
En el meu anterior “Salvats per la campana” ja vaig deixar ben clara la meva impressió, molt personal, de com Artur Mas, amb el seu gest d'última hora, havia estat qui, i el que, havia desencallat i desbrossat el camí del procés, però vull incidir en el que crec que pot ser l'efecte col·lateral de la decisió.
Aquest efecte, per a mi, és igualment engrescador ja que el apartar-se per dedicar-se a redreçar CDC, a adaptar-la als nous temps presents, i sobretot futurs, obre una garantia perquè aquest partit pugui tornar a ser el referent per el gran gruix que històricament representa la dreta catalana.
Com només passa en alguns moments molt determinats de la història, un lider polític abandona la presidència d'un país sense haver estat derrotat mai a les urnes, tot i que aquesta evidència els hi costa molt admetre a determinats personatges.
Artur Mas sempre ha demostrat un alt nivell polític i un envejable saber estar i comportar-se en moments més que delicats i transcendentals, i se'n va, fins i tot renunciant a l'acta de diputat -perdent així la condició d'aforat-, reforçat i amb l'autoritat suficient per donar nova vida a l'espai del centre de tota la vida, el centre-dreta catalanista, imprescindible… I no només per afrontar el procés que el país te entre-mans.
