Perquè la gent pugui aplaudir al final sempre hi ha d'haver algú que surti a l'escenari. A Catalunya tothom reconeix que el gest de qui havia guanyat les eleccions, si més no del candidat que havia pactat la coalició guanyadora, va ser d'alt voltatge polític.
A les espanyoles va guanyar be, però insuficientment per a governar, el PP però el seu candidat s'ha vist incapaç de trobar els aliats necessaris per seguir a la Moncloa, si ho ha arribat a intentar, i tot sembla que han estat uns simples missatges de “toma y daca” mitjançant rodes de premsa i declaracions oportunes als mitjans. Ni s'ha atrevit a presentar-se, com a força guanyadora, al debat d'investidura sabent que el perdria en primera, segona i en totes les rondes que volgués. El PP ara paga l'autoritarisme, la prepotència, la impunitat i voler despistar davant la seva corrupció… És lògic que ara ningú s'hi vulgui acostar per por al contagi i perquè sempre ha governat en contra i a pesar de tothom. El seu perfil no ha estat mai negociador i tot el seu període s'ha sustentat en una majoria absoluta. Mai no s'ha enfrontat als problemes per a solucionar-los i ara, per ser fidel a ell mateix, s'amaga i espera que el Sr.Sánchez s'estavelli davant la realitat per a tornar a sortir dient que el PP és l'únic partit fiable pels espanyols.
I, es que, o molt canvien les coses o l'encàrrec que ha entomat el Sr.Sánchez està condemnat a morir en l'intent. Les profundes divisions internes en el seu partit, inclusiu en vers la seva pròpia persona, no hi ajudaran, i si per a ser fidel al seu programa vol seguir endavant en la proposta de les necessàries reformes constitucionals sempre toparà amb la majoria del PP al Senat que li obstruirà el camí.
Amb tot això, globalment a Catalunya que li pot convindre més ?. Doncs, malauradament em sembla que cap dels dos projectes poden afavorir la malmesa relació per a poder arribar a una entesa. On si hi podrien haver sensibles diferències és en l'aspecte de l'independentisme, doncs, el degoteig continu d'aquest sentiment que ha produït les maneres del PP, i que seguiria produint en cas de seguir -i més amb un possible suport de C's-, es podrien veure suavitzades al fer-se des del bàndol PSOE/Podemos amb una altre cara, amb unes altres paraules, amb unes altres intencions que a més d'un farien dubtar.
El que, teòricament i amb totes les reserves, permetria avançar en les iniciatives legislatives sense la por constant pels recursos, per les amenaces de querelles, inhabilitacions i processos judicials, toparia amb la necessitat d'aprofitar cada dia dels 18 mesos, o del termini que sigui, per assolir una majoria social.
Mentrestant, el que si s'albira és que el pactisme autonòmic està esgotat i que un referèndum pactat amb l'Estat és una verdadera utopia. El foc s'ha apagat i convé posar noves branquetes i nous troncs per caldejar l'ambient.
