Les eleccions al Parlament de Catalunya del 27S, segons l'ordre constitucional, i per tant el legal establert, no van ser plebiscitàries, tret del valor sentimental i romàntic per cadascú. En aquest sentit, si que ho era pel 48% que va votar per un SI a la independència mitjançant la proposta clara i concreta de Junts pel Si i la CUP, però tota la resta de partits ho van negar, per tant, els seus votants no ho van fer en clau SI o NO, encara que tampoc poden ser comptats per un NO.
El percentatge real només es podria obtenir amb un referèndum entre la gent que viu a Catalunya i amb una pregunta inequívoca, com «SI, vull la independència» o «NO vull la independència», i és curiós que qui el dia desprès més ha fet servir, d'una manera o d'una altra, la paraula plebiscit hagi estat, precisament, qui nega la possibilitat a qui intenta fer-lo i prohibeix així la única manera de que els percentatges puguin esdevenir reals i, en tot cas, clarificadors per uns i pels altres.
Així estarem fins que algú a Madrid vulgui ser positiu i digui : «Voleu votar, doncs voteu». Ja sabem que el que no permet el «quixotisme» és que una part de la pell de brau es pugui arribar a qüestionar seguir sent-hi un pedaç, però és que, encara que mai han tingut cap interès en fer-ho, haurien de intentar conèixer el tarannà català que, encara que manifestament diferent -i darrerament haver variat sensiblement el seu eix de rotació- majoritàriament sempre ha estat pactista i acomodable.
A hores d'ara, es veu més decisió en el camí incert i molt condicionat que vol emprendre la majoria del Parlament, que a Madrid algú que pugui ser capaç de pensar, i de poder transmetre la petita dosi necessària de maduresa d'Estat democràtic, i de sentit pràctic, per superar les situacions adverses amb diàleg i negociació.
A falta de cap projecte engrescador, o si més no presentable, que pogués atraure a qui no veu res clar, l'únic que arriba és una lluita amb ungles i dents per la «unidad de España»… com sigui, per damunt de tot i abans de res.
