L'any 2006, el govern del Sr.Rodríguez Zapatero va presentar la que es va anomenar “Ley de la dependència”, va ser aprovada pel Consell de Ministres i ratificada en Ple del Congrés amb una ample majoria. Finalment, fou publicada, com tot el que s'hi publica a tall de “santa paraula” a complir si o si, en el B.O.E. el 15-12-2006.
La llei dictaminava que el seu finançament seria al 50% entre l'Administració General de l'Estat i les Comunitats Autònomes, però, el cert és que s'ha anat desvirtuant fins el punt en que, amb el PP al govern, l'aportació de la part de l'Estat a tingut que ser absorbida en bona part per les comunitats que van aplicar la llei des del primer moment, com és el cas de Catalunya.
A sortit un informe de la Asociación de Directores y Gerentes de Servicios Sociales, a partir de les dades oficials del Sistema de Autonomia personal y Atención a la Dependencia, que denuncia què un terç, 384.326 persones, de la gent que te reconegut algun nivell de dependència no rep cap mena de prestació o servei i que, fins i tot, en aquests darrers quatre anys 125.000 han mort en l'espera.
L'informe no sembla ser gens sospitós, ni per qui el fa, ni per les dades -totes oficials- que presenta, i posa els pels de punta perquè si no es corregeix qui més i qui menys es pot trobar en alguna situació que necessiti del que comprèn aquesta llei.
A més, s'hauria de començar a pensar en com exigir responsabilitats a qui es permet incomplir lleis, a qui signa pressupostos sense reflectir ni deixar atesos tots els compromisos de govern adquirits, i més en aquest cas que atempta directament a la vida de les persones necessitades.
No pot ser que, acabat el seu mandat, se'n vagin tranquil·lament a casa deixant els calaixos plens de feina compromesa per fer, per acabar o, el que és pitjor, feta malament, sectàriament, amb les conseqüències que això pot comportar. No ens podem conformar amb «millor que no ens hi trobem».
