La estructura política d’España, feta pels vots de tots els espanyols, s’ha anat edificant, i resumint, en dos grans partits, un de dretes i un d’esquerres, que des del 1978 han configurat dues grans majories, ja sigui per sentiment, per ideologia global, per comoditat, per mandra, per por, i podríem anar seguint una llarga llista de «perquè’s».
Quan guanya l’esquerra, el partit majoritari d’esquerres, automàticament el partit majoritari de dretes es posa en marxa per desbancar-lo, per agafar el relleu… i viceversa. I així hem anat passant legislatures que, amb més o menys bones o males arts, amb més o menys encerts, amb més o menys mentides, s’han anat succeint.
Fins fa ben poc, quan les forces pròpies de la dreta o de l’esquerra no donaven prou de si com per ocupar la poltrona, hi havia un grup polític que donava l’empenteta definitiva a canvi d’alguna cosa per tenir el seu poble d’alguna manera conforme i calladet.
En les darreres eleccions, les del 20D, el suport d’aquest partit -abans CIU, ara CDC, en aquesta ocasió sense oblidar ERC- no ha arribat, però es que tampoc l’han deixat arribar. Aquesta vegada no hi hagut ni aquelles molletes per “matar el cuquet”, però es que, a més a més, el xip de la gent d’aquest poble ha canviat i ja no es conformarien tan alegrement. S’ho temen, i per això no volen ni asseure’s a parlar-ne. No hi ha res a negociar perquè ara hi ha una barrera que ho impedeix. Algú s’ha posat entre cella i cella això tant «trencador» com un referèndum, que no és pel resultat que pogués quedar -que ja veuríem-, és pel sol fet de qüestionar el que no es pot qüestionar. Fins aquí podíem arribar !.
Aquesta és una de les principals traves per poder assolir un govern de creïble canvi, i el perquè, quatre mesos desprès de les eleccions, el govern de l’Estat està desgovernat.
Som una càrrega, ens ignoren, ens menyspreen, ens insulten a tort i a dret, no ens volen, però, mal que els pesi, tant si ho volen reconèixer com si no, per molts motius i raons, que tots ells saben molt be, ens necessiten.
