Els comentaris que surten als meus articles titllant-me de “somiatruites” ara els validaré jo mateix… O no ?.
La reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, presidida pel Sr.Montoro, ha conclòs donar un any més de marge, fins el 2019, a les Comunitats per arribar a l’estabilitat financera, el 0% del PIB, i ho ha fet només amb els vots a favor dels set territoris governats pel PP.
Els que s’hi han oposat frontalment han estat els consellers d’Economia de Catalunya, del País Valencià i de les Balears. Els tres que aporten més, mira quina casualitat.
Sense aprofundir en aquest tema en concret, però aprofitant aquest fet, no seria una idea massa descabellada engalzar esforços els tres territoris, ja de per si units per motius culturals però, a més a més, afectats directament per moltes discriminacions, sobretot en quant a fiscalitat i finançament.
Ens volen dividits i per això treballen les diferències, des del Sr.Zaplana, fent-les definitives en el que es refereix a la llengua, i ratificades pels que l’han seguit, fins el Sr.Bauzà, que també hi va fer el que els calia. Cadascú plorant les seves misèries i pidolant som menys forts que si ho féssim els tres a la vegada, en un front comú.
Ara, que també a la Catalunya Nord es mou el tema de fons, seria un bon moment, fins i tot, per treure la pols a la mal acabada obra del rei Jaume I i intentar avançar. Si tothom, per damunt d’ideologies, ressentiments, prejudicis, hi vol veure que hi poden haver uns interessos semblants que ens poden acostar tampoc hauria de ser tan impensable.
Hi intervenen molts factors, però, i l’auto-estima n’és un. Estant a España, tret de per atenció pròpia en vers el contertulià, no es te perquè demanar permís per parlar una de les llengües que s’hi parla, amb tota naturalitat, sense tenir que passar pels estats d’ànim d’una persona que s’ha aixecat amb el peu esquerra o que està amarada del que determina que el castellà és l’espanyol, com si els altres idiomes que si parlen, constitucionalment, fossin d’un altre món.
Ja he donat carnassa als/les que el que és i ha de ser ja està, ja ens ho han escrit, i no cal ni parlar-ne, però se que també a més d’un/una els hi he tret un somrís d’il·lusió, com per pensar que perquè no seria un bon moment per refer, refermar, o crear, uns possibles agermanaments que potser a tots ens podrien anar ben be en tots els aspectes.
