Manifestacions com les sentides aquests dies: “A Catalunya hay que romperse la cara, literalmente, para hablar en castellano” fan veure que potser si que hi ha dues «catalunyes». Una, la que coneixem i on hi vivim de tota la vida, oberta i acollidora, sense cap tipus de problema d’integració amb els nouvinguts, en la que els catalano-parlants canviem habitualment la manera de parlar davant d’un castellano-parlant, i una altra, amb la que convivim, prepotent i tancada en ella mateixa, amb la que es totalment impossible mantenir un diàleg constructiu si difereix del que considera l’únic que hi pot haver, en la que el sentiment català és un mer accident o malaltia que pateixen uns quants, que no són ells, es clar, perquè ells són purs i n’estan vacunats.
I que això ho digui un nascut aquí, i que -fins ara- hi ha viscut, es faltar a la veritat, o ganes de fer mal directament, d’alimentar la catalanofòbia ja existent, majoritàriament entre el públic més ignorant i procliu a creure qualsevol mentida que pugui deteriorar la imatge de Catalunya.
I això que ho digui qui està cansat de denunciar que ningú representa ni pot patrimonialitzar el nom de Catalunya… i ara es permet enganyar descaradament a qui l’escolta tacant a tots els catalans amb una mentida tant i tant monumental, tot per esgarrapar desesperadament quatre vots que no li han servit per a res.
N’hi ha d’aquests «catalans» que marxen a on les seves idees poden ser més ben rebudes i des d’allí segueixen destil·lant la seva bilis, i n’hi ha que segueixen aquí, i desprès es queixen si algú els hi retreu a la cara la seva pocavergonya per dir barbaritats com aquesta, tant i tant allunyada de la realitat que tots, ells també, vivim.
Donat el cas, tothom es ben lliure de viure on millor li vagi per la seva salut i rodejar-se de les amistats que menys atacs de nervis o mossegades de llengua li produeixin les seves trobades, però, això si, tothom ha d’acceptar les conseqüències de la seva decisió i no culpar als demés o sorprendre’s si algú defuig la seva companyia.
